Totalmente A Favor

Keep a secret

2012-01-18T16:15:00.000+01:00

Hetornat a rellegir, a rellegir-nos. Converses malicioses mantingudes allum de la lluna, picabaralles dialèctiques, sagetes plenes d'ironia llançades amb l'únic objectiu de fer-nos mal. Vist des de ladistància, no érem res més que dos nens que volíem jugar a serimportants, dos marrecs que encara tenien por de la vida i quepreteníem encisar-nos mútuament, tot desplegant la cua de pavóreial. Mireu-nos ara. Vam apartar el tauler d'escacs on jugàvem ambpassió i ara les figures guanyen pols en el racó més llunyà de lanostra memòria. De la freqüència constant al desert més extens.De la blavor oceànica a la pell gèlida. On vam perdre aquellfrenesís que ens feia sentir vius, imparables? Abans, durant elsdies bons érem invencibles.

Ara, d'allò només en queden aquelles cançons que evoquen les nits al Born, on tornava èbria a casa mentre tu insisties que deixés de fumar. Fixa't, al final, a la llarga ho he fet, però tu ja no hi ets per a veure-ho.

El poeta en la modernitat

2011-11-22T22:30:00.001+01:00

Rellegiria a Margarit, a Baudelaire, a Pizarnik, fins i tot l'imparable poeta Hèctor Bofill. Traçaria les línies de similitud entre tots els versos, gran orgia literària, i just quan m'hi enfonses tan profundament que hagués de cloure els ulls, escriuria un poema, el definitiu, el que m'alcés com a jove promesa de les lletres catalanes. Mentrestant, i amb aquest somni gravat a la ment, m'aixeco cada dia i col·loco, pausadament i traçant entre ells una paral·lela perfecte, els fulls de paper i el bolígraf sobre l'escriptori. Després, quan miro per la finestra i observo el cel me n'adono que avui tampoc és un bon dia per a iniciar l'obra definitiva. I amb resignació i esperant èpoques millors, em llaço la corbata fins a l'ofec i em dirigeixo a l'oficina.

I want you (too)

2011-09-21T12:43:00.000+02:00

Pòster de reclutament, personificació dels EUA, 1917

Mirant-te als ulls hi veig tot el pes d'un país. La força de tot el que un dia es cregué un imperi, una potència imparable, un estat de bonança eterna. Dius que em vols per defensar unes idees, un model que potser no coincideixen amb els meus. Dius que em vols per enviar-me a morir lluny, ben lluny, en favor de defensar un missatge d'alerta llançat en temps de crisi. Dius que em vols i m'assenyales, amb tota la teva vestimenta plena de referències americanes, fent-me sentir culpable per passar davant teu sense complir el teu mandat. Mentre segueixo caminant penso en tots aquells que et van fer cas, ara i en el passat. Tots aquells soldats, sovint sense masses estudis, sovint sent persones amb risc social d'exclusió o immigrants, que van formar part del teu exèrcit només per sentir-se identificats amb alguna cosa gran, imponent i important, només desitjosos de sentir, d'aconseguir un aplaudiment de la població en comptes d'un retret. Ser herois. També penso en tota aquella gent que vas convèncer no només sota raons de defensa del país i de la pròpia idiosincràsia, si no també amb eines que apel·laven a la por al desconegut, a l'incontrolable, a l'odi als demés, a l'atac justificat d'aquells que no ens comprenen. I, sobretot, evoco tots aquells que van tornar de països estrangers dins d'un taüt embolcallat per la bandera americana. De patriòtics morts n'hi ha hagut molts. I aquest mateix patriotisme, és també el que causa fotografies que ens escandalitzen quan surten a la llum: nueses injustificades, crueltats sense raó de ser, tortures amb un somriure als llavis, cops i ferides. Tot justificat per la paraula "pàtria". Tot disculpat pel verb "salvar". Aquestes militàncies aferrissades al país, a la llengua, a la religió, a un mateix només acaben sent excuses per justificar allò que en circumstàncies normals resulta abominable.

Nova participació als Relats Conjunts

Sigh no more

2011-09-07T01:05:00.003+02:00

Aquesta dèria de posar-me Mumford&Sons les vint-i-quatre hores al dia. Aquesta mania meva de somriure quan no toca, de beure a deshores, de menjar simplement quatre fulles d'enciam i una mica de pollastre. Acabo d'enviar un mail per intentar esmenar un error que arrossego de fa sis mesos, error que per solucionar-lo em costarà l'empassar-me la pròpia dignitat i defensar dues o tres mentides. Com si no fos prou feixuc ja aquesta disciplina d'escriure poesia com a mínim tres hores, just després de mitjanit, en un intent desesperat de convertir-me en allò que un dia vaig voler ser. I fracassaré, com sempre, irremeiablement i de manera silenciosa. Suposo que en part aquesta és la gràcia de tot plegat: intentar aconseguir tot de coses salvatgement per després, sucumbir a la mandra, a l'anonimat o simplement, al tedi. I com ens hem de negar a jugar si, ans al contrari, només seríem un vegetal?

Kaputt

2011-08-03T20:50:00.001+02:00

Al fin y al cabo, ¿qué importa? Te miraré a los ojos y temblaré como aquél fatídico día donde dije el sí quiero, sin quererlo. Me odio. He traicionado a mi propia estirpe. Mis hijos engendrarán entes malditos y todo mi cuerpo, ya muerto, temblará. Nacerá el dragón bajo el peso mismo de la ley y repetiré que nuestro error fue espontáneo. ¿Qué merecemos, ambos, cuando vemos la Luna desaparecer más allá del Sol? Nadie lo sabe. Nadie sabe si la Muerte tiene rostro cuando se nos presenta así, como si nada, justo al girar la esquina después de salir del restaurante donde nos gusta comer. Porque es cierto. Siempre ha sido cierto. Ni tú ni yo hemos correspondido esa ráfaga de fuego que nos abrasó las carnes ayer. ¿Hay que hacer algo? – preguntas fijando tu pupila en mi pecho. Debemos morir, te respondo, con el pánico emanando de la totalidad de mi piel.

El Ter

2011-06-21T13:07:00.001+02:00

Te m’has perdut, sol, sense ningú que t’hagués empès pel camí d’atzavares que ara ressegueixes. Alienat, m’assenyales aquí i allà mostrant-me el teu territori, englobant-ho tot sota un possessiu que te’n fa amo i senyor. On has caigut de manera tan irremeiable? En quin moment ha passat, en quin després de separar-nos? No et vaig reconèixer. Eres distant i miraves l’infinit i la blavor dels teus ulls empal·lidia. No és que ara formis part del meu passat, sinó que fins i tot has clavat la teva pròpia tomba. Però segueixo sense entendre com tot el que era abans, ara ja no és res. Com fins i tot tu has caigut en aquesta màxima terrible, en aquest desconeixement profund i a partir d’ara perpetu. T’he perdut sense que la culpa sigui imputable a la meva part. Tot i així, t’he perdut. Per sempre. I em sap tan greu i em torba tant que quan tanco els ulls només veig mojitos al Born, el sopar a Via Laietana, el bes a Ciutadella. I no em preocupa. Perquè l’arena que vaig agafar diumenge de tu, d’aquí dos dies se m’escaparà entre els dits. I tornarem a desconeixe’ns, mútuament.

Corazón elocuente

2011-05-17T17:12:00.000+02:00

Dilluns somniava amb gossos i amb els amants que vaig tastar vint-i-tres segles abans de fer els vint-i-tres. Avui mentre mirava la blavor del mar he sentit una fiblada a la costella i el desig de trucar-te per dir-te que t’estimava. Demà em llançaré literalment a la piscina i entre esbufec i esbufec pensaré sobre el meu trist futur més enllà d’aquest despatx. He comès alguns errors i pensar que per esmenar-los he de ferir-te de manera brutal i profunda em fa estremir. Tot i així, quan m’abraces, no recordo res més que la profunditat marina dels teus ulls.

World Wide War

2011-05-03T10:35:00.000+02:00

No és temps de bombardeig aeris. No és temps de plors i llàgrimes i mans tremoloses acariciant els rostres aliens. No és temps de deixar caure la cigarreta a mig fer, molla amb la sang d’uns llavis tallats per la sal marina. Tampoc és temps de cireres, però sonen les alarmes i floreixen els ametllers i la por i el dolor s’incrusta a la nostra pell tibant-la amb força, recordant-nos que encara, i potser per desgràcia, estem vius.

I què, es pregunten al córrer carrer avall. I què, exclamen les dones refugiant-se en les seves llars, amb els nens encara xuclant del mugró i els vestits esparracats pel pes de les bombes. Es miren entre elles i esperen pacientment la fi d’aquell soroll estrident, incessant de dos dies ençà, preses de por i de desesperança.

Això és la guerra, diuen els avis, els que ja han sentit com la fam els devorava amb anterioritat. Deambulen recordant el que hi havia aquí i allà, amb els ulls secs per haver exhaurit les llàgrimes just en el moment en que ells mateixos enfonsaren la seva baioneta en el cos d’un enemic, temps enrere.

I els plors. Aquells que arrenquen des de dins, des de tant endins que se’n ressenteixen les mateixes entranyes, fent explotar capil·lars i venes i artèries negant-ho tot de sang. El plor d’aquells nadons que, sense entendre res, comprenen que la seva pròpia vida serà el més efímera possible. El neguit d’aquells infants que miren directament als ulls de les seves mares, esperant un somriure, i només troben una boca desdentada per la desnutrició, uns ulls ullerosos, unes galtes pàl·lides i embrutides per el fang i les llàgrimes.

I la sang. I la feblesa dels cossos. I el xiuxiueig que emana dels llavis en resar el primer parenostre del dia. Perquè la fe no es perd mai i fins i tot quan de genolls el pres espera la seva pròpia execució, en la seva ment només es recorda una única frase: “Jo crec en la resurrecció de la carn”.

Sota el jou

2011-04-12T12:21:00.005+02:00

Amb aquesta estúpida necessitat de creure que més enllà d’això hi ha alguna cosa més. Ser ferms i pretendre que després de vuit hores de feina un petit gest ens farà creure en la màgia. Deixar-se caure en la monotonia, en aquest vaivé vital i tediós i alhora, saber que en qualsevol moment podem ser projectats enfora, a un món terriblement distint, oferint-se’ns de manera lasciva per ser profundament explorat. Resar per a què no tot sigui llevar-nos, conduir a la feina, treballar, dinar, treballar més i finalment conduir a la llar, on morir plàcidament fins l’endemà. El dia de la marmota. Diumenge de Rams. Nadal, dia del treballador, el pont de la puríssima. Treballar, treballar, treballar. Sentir les busques del rellotge com incessantment ens recorden que en cada segon envellim un xic. L’estrident repic de campanes de fons, la brisa marina colpejant-nos el rostre. Palpar l’arena i deixar que caigui entre els nostres dits. Enfonsar el peu fins a un lloc on ja no puguem veure’l més. Mirar-te als ulls tan fixament que em preguntis si t’entenc. I somriure. I treballar, treballar, treballar! Deixar que aquest verb engoleixi la nostra existència i els nostres desitjos i anhels, i que ens arranqui, dels nostres llavis tendres i vermellosos la frase de “no puc: treballo” I consumir, per aquest fet, la gran renúncia a la vida que abans dúiem.

Sota el jou

2011-04-12T12:21:00.004+02:00

Sota el jou

2011-04-12T12:21:00.002+02:00

Dàrsena

2011-04-01T11:34:00.002+02:00

Senyor, només puc que asseure’m en aquesta platja deserta i pensar en vós. Què em provoca aquest abatiment perpetu, aquesta deixadesa que se m’aferra al moll de l’ós i no em permet avançar? Ara que estan a punt de xisclar les orenetes només sento la basarda més profunda per enfronta’m a aquesta trista i melancòlica existència. Senyor, i si m’agenollo davant la vostra magnànima figura i reso amb una mescla de vehemència i desesperació? Vull deslligar-me d’aquestes cadenes i no esdevenir un Prometeu eternament encadenat, vull volar lliure i no precipitar-me irremeiablement com Ícar! Senyor, Senyor! Imploro la vostra atenció: insufleu-me amb un bri de vida! Però mentrestant, resto immòbil mentre al firmament s’alternen els astres. I ara toca l’orgue i ara canten els Sants i tot i així, la meva ombra, llarga, fosca, engoleix les meves passes fent-me creure que camino cap la tenebra. Hi haurà un dia que després de la crucifixió, ningú creurà en la resurrecció de la carn. I l’olor de podrit s’escamparà per aquesta erma terra.

Quina tristor Venècia...

2011-03-20T22:21:00.005+01:00

Malgrat els anys, mai vam arribar a conèixer-nos. Tu sempre anaves davant meu, obrint el pas, prenent les decisions, solucionant aquells problemes quotidians que ens assaltaven, i jo et seguia, sempre al darrere, sempre inexpressiva, temerosa de dur-te la contrària, immòbil. Ens estimàvem? Hi quedava amor entre el blanc impol·lut de les nostres vestimentes, entre la sumptuositat de les nostres joies? Sincerament, no ho sé: entre nosaltres tot era un estira i arronsa, un cedeix i atorga constant i exhaust, un joc entre dues persones que volen dominar-se i no saben com fer-ho. Però als llavis sempre hi teníem aquella cançó carnavalesca que tan ens agradava, sentida a la llunyania, entre els carrers de Venècia. Ens va marcar massa, aquell viatge tan intens però alhora tan catastròficament premonitori pel futur de la nostra relació! Ja llavors et vaig preguntar si m'estimaves, mentre ens posàvem aquelles màscares blanques acabades de comprar en una botiga de souvenirs. Crec que el teu sí en aquell moment ja era mentida.

Nova proposta pels Relats Conjunts

#japan #earthquake #prayforjapan

2011-03-13T22:30:00.006+01:00

Aferrar-se a la vida, de manera brutal, incansable, desesperada. Veure com l'aigua engoleix les teves pròpies entranyes. Camps negats, ulls negats, sang aigualida. Tot flotant, riu avall, per acabar en el mar immens de l'oblit. #japan: ara formes part de la nostra existència i demà seràs el difús record que ens assaltarà, de tant en tant, al presenciar una tragèdia similar. I és que aquest és el vaivé al que tot està sotmés: formar part de l'ara i aquí i, seguidament, esdevenir aquell passat amagat entre la boirina del temps. Viure i de cop, morir. Somriure i de cop, plorar. Pensar que aquell moment de la nostra història fou un error i de cop, creure fermament en que l'actuació va ser encertada. Demà el que ara hem viscut amb tanta intensitat, el que ens ha omplert totes les converses serà només ombra. I no podem recriminar-nos-ho: al capdavall, importem nosaltres i allò que ens rodeja, allò que podem palpar, tocar, sentir. Perquè el dia en que un dels nostres mori, sí que el món s'aturarà, desplaçant-se l'eix mil metres envers la tenebra. I aquí rau la certesa de saber que quan un desapareix és una tragèdia, mentre que si en són molts, és només una estadística. L'encant de la pròpia humanitat.

Tu quoque fili mi?

2011-02-28T15:46:00.001+01:00

En esta Feria de las Vanidades, todos nosotros hemos fracasado.

#rod3

2011-02-18T20:30:00.004+01:00

Aquest escrit enviat des d'un tren entre un punt i un altre. Se m'escapa la vida just quan s'anuncia la següent estació. Ara que estic submergida en aquesta existència monòtona i obligada fins la vellesa em qüestiono si realment l'abans fou gaudit. Però en realitat, de nou a set aquestes preguntes no importen. I després queda conduir i arribar a la llar i fer-se el sopar i esperar el son entre el silenci d'una habitació mig fosca. I passaran els dies i les setmanes i els mesos i els anys i la cadena es farà més feixuga d'arrossegar i les clivelles s'oxidaran i agafaré el tètanus i just en el moment d'alliberar-me, de poder-se llevar just en el moment de l'Angelus, moriré, en silenci, sense despertar sospites ni crits ni laments ni plors; abandonaré aquesta vida tal com l'hauré passat: en el més profund anonimat.

No sóc ni Werther ni Mrs. Dalloway. No escric ni com Baudelaire ni pinto com Rothko. Què em queda doncs si les mans em tremolen quan agafo un pinzell i la meva prosa es nodreix de si mateixa fins que es panseixi per la manca de llum nova?

El que (m')importa transcendeix més enllà d'aquesta vida.

Normandia

2011-01-23T23:21:00.003+01:00

DESEMBARCAMENT DE NORMANDIA, 6 de juny de 1944

Desembarcàvem encara amb el bes ardent de les nostres estimades als llavis. El sol naixia lentament davant nostre, i el seu reflex marcava "el camino de baldosas amarillas" què seguir per a vèncer. Tots érem un i un érem tots. La meva ferida era la nostra ferida, el meu dolor es projectava sobre els nostres caps, procurant que de cada ull en vessés una llàgrima per la mateixa causa. Mímica. Veure'ns era veure un soldat reflectit en milers d'espills. Al alçar un el fusell per protegir-lo de l'aigua, tots l'alçàvem. Quan un disparava, anticipant la resposta de l'enemic fugisser que es protegia en les més tenebroses ombres, tots disparàvem volent-lo mort. Retornar a la llar, càlida, humil en la majoria de casos, però totalment acollidora era l'únic pensament que dominava les nostres ments, més enllà de la set de sang i l'afany de defensar la pàtria, la nostra pàtria. I aquí érem, travessant una platja remota, amb sorra als mitjons i el pols tremolós per un futur incert. Alguns soldats es preguntaven si la mort era propera, mentre xiuxiuejaven el nom de la dona que els havia mirat als ulls dies abans, confessant-los que l'estimava, a ell, a tots. Què la mort d'un significava la mort de tots, ho sabien. Però aquest sentiment de pertinença, de formar part de la història, d'alliberar la pàtria i el mateix món no els era suficient quan hi havia en joc el fet de no tornar a sentir el plaer d'adormir-se en el seu propi llit. I en la disjuntiva, en el dubte transcendental sobre si seguir endavant o retirar-se de manera dissimulada, el crit enèrgic del general ordenant l'avançament era impossible de no obeir. De cop, un soldat es gira. En la llunyania es sent un soroll, un colpejar monòton. No pot evitar pensar que caven una tomba en algun lloc. I no ell sinó tots ells, van tenir alhora la certesa que la seva condemna era una cosa inajornable.

Una nova proposta pels Relats Conjunts

Love is no big truth

2011-01-05T17:50:00.002+01:00

Saber exactament la cançó que posar per a escriure de manera incontinent. Deixar el telèfon sonar, en s'horabaixa, i no immutar-se per l'ocell que ha caigut mort, finestra enllà. És la fi del món aquesta? Caure en l'apatia total. A vegades plorar senzillament perquè sí. Llegir aquí i allà i pensar que un mai s'acostarà a l'ideal literari. Si miro a la meva dreta hi trobo la llibertat. Grisa avui; jo gris, tu gris, Juan Gris. I anar fent, com si l'existència només es tractés d'això. Il·lusos. Seguir el sender sense pena ni glòria i de sobte, obrir un dia uns ulls cansats i tristos, segats per l'ombra de la seixantena, i descobrir-se fracassat i condemnat de per vida. Ah, però deixa els Kings of Convenience que sonin al reproductor i talla't les venes. Compte de no tacar. La qüestió de morir és com la de viure: passar de puntetes, sense fer soroll, sense destorbar ningú. No vagi ser que de cop ens féssim famosos i adéu tristor.

Famous blue raincoat

2010-12-20T21:35:00.004+01:00

Si bé que molts cops tot plegat és com ens diuen els Manel: "i a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens sortim " sempre roman aquesta necessitat estranya de deixar-se embriagar per la melangia més profunda. I és ara que retorno a la llar seguint dues paral·leles blanques en l'obscuritat, quan l'anhel de la llàgrima és fa més present, més inajornable. Vull seguir escrivint, deixant de nou aquí el meu leitmotiv que ara esdevé vital. Vull escriure i recuperar el virtuosisme d'antany i allunyar-me d'aquesta estètica barroca i repetitiva i nodrir-me altra vegada del dolor i de les lectures acabades entrada la matinada i d'aquella solitud que em feia vagar entre els carrers foscos al capvespre, just abans d'abandonar-me, poc a poc, una mica més. Són tantes les costums que ara enyoro i tanmateix són tantes les costums que ara, amb joia, implemento en la meva existència! Aquesta tristesa perpètua, aquesta infelicitat crònica, aquesta necessitat sempre present d'anar més enllà, de transcendir a la resta, de no esdevenir pols a la pols i temps al temps. Plantar un arbre, tenir un fill, escriure una novel·la. Embriagar-se de whisky, fumar-se un Malboro, observar la nevada des del sofà amb la llar de foc cremant davant nostre. Veure, en les flames, en reflex de tot allò que ens és passat. I cremar-nos, simbòlicament, però després d'haver-nos esberlat el crani. Tot canvia. I partim sense pietat per camins distints i jo et miro i et crido i no trobo resposta; només una ombra fugissera enmig del desert.

Però no és aquest el futur que ens espera.

El primer fred

2010-12-16T23:12:00.005+01:00

LA CARA DE BARCELONA, Roy Lichtenstein 1992

Es necessita d'aquesta gran ciutat

per mesurar la nostra solitud

Joan Margarit. Els primers freds. Ed Proa. Barcelona 2004.

Relats Conjunts

Partícules de déu

2010-12-12T23:24:00.002+01:00

Jo abans sabia escriure. Arribava aquí, em posava una música adient i amb la primera frase que es deia, just després d'una intro instrumental, desenvolupava un text més o menys coherent, més o menys brillant, però sempre carregat d'aquesta melangia que mai he sabut desenganxar de totes les meves paraules. Jo abans sabia escriure: ara cada línia ha estat extreta a la força, en el camp de batalla, de les entranyes d'un altre lletraferit amb menys sort que la meva. Robo els mots i em declaro culpable. Enyoro el dolor, diria, i seria tan cert que el propi pes de la veritat em deixaria sense respiració. Abans, abans, quan les nits eren realment fosques i qualsevol imatge era potencialment una història, les mans em tremolaven preses de l'èxtasi de l'artífex. Ara, els llavis se m'assequen, la llengua resta aspresa en la cavitat bucal i els genolls cansats, es rendeixen de seguida. Hi ha tota una vida que mai podré confessar a la resta. Tot aquesta nostàlgia del que un dia vaig ser. Tot aquesta personalitat subjacent que existeix i mor quan una ombra em travessa la mirada. Transparent no és un adjectiu que em faci justícia.

Maybe not

2010-12-01T01:30:00.002+01:00

Merda. He tingut tres-cents posts fantàstics a la ment per penjar avui, ara, on tot em sembla difús i allò que es tan evident s'esvaeix davant meu. M'agradaria haver recorregut als tòpics de la ferida que cicatritza de forma nefasta, del pes de la història que ambdós carreguem a l'esquena, d'un bes i d'una paraula regalats vint-i-tres dies abans de fer-ne vint-i-tres. Per què mantenim aquesta cursa absurda quan el teu camí i el meu s'han convertit en línies tangencials? Ara es tractarà d'asseure'ns en la mateixa taula, de mirar-nos als ulls i fer veure què res passà, temps enrere, anys enrere. Com si no haguéssim esmorzat plegats durant infinitat de matins de la nostra vida. Com si no haguéssim tingut aquells moments de complicitat profunda. Vull lluitar per una amistat que no té perquè perfilar-se com a impossible. Fer unes cerveses, enriure'ns de nosaltres, parlar de tu i de mi, de tot, de la roba que duem, dels llavis que un dia es tastaren. La necessitat de poesia que ho engoleix tot, recitar el Baudelaire que et vaig regalar, fumar en s'horabaixa, tornar als llocs que antany freqüentàvem. Parlo com si haguéssim desaparegut, però és cert, nosaltres, aquella que t'esperava a les nou en punt, aquell que sempre es posava nerviós amb les mirades alienes, ambdós formen part d'un passat que no tornarà a repetir-se. Hem perdut la nostra oportunitat. Hem perdut la nostra oportunitat.

Nihil domèstica

2010-11-10T00:49:00.004+01:00

Només un vers. Iniciar-ho tot, de nou, amb un vers. No hauríem de parlar apropiant-nos ni de Pizarnik, ni de Whitman, ni de la primera línia de la Divina Comedia de Dante. Ni ens trobem en "nel mezzo del camin di nostra vita", ni prediquem el "escríbele, escríbele hasta que te enredes en los hilos del lenguaje y caigas herida de muerte". Ja no som res ni ningú i no pertanyem a la literatura. Ens hem abandonat, convertint-nos apàtrides de tot allò que un dia estimarem. I malgrat això, el verb estimar és el que ara repetim, de manera reiterada, fins a convertir-lo en natural, monòton. Diem que hem de rescatar aquella Moleskine abandonada en l'últim calaix del nostre escriptori; recuperar-la i esgrimir de nou la ploma i furgar-nos endins, ben endins, i recuperar tots aquells records que no mereixen morir sota el pes de l'oblit, i idolatrar-te a tu i a ells i a tots aquells que formaren part de la nostra vida. I seguir formant conjuncions copulatives, com si la vida no fos res més que una immensa suma. Tanmateix, mira'ns: caiem en la inconsciència en cada nit i ens despertem, sent uns indignes Llàtzers, enmig de l'Angelus. I tenint el regust agre als llavis, l'únic que podem fer, en primer moment, és besar-nos. No és terriblement absurda aquesta situació?! No és profundament execrable aquest teatre on qualsevol dels dos pot ferir-se de mort? I tot i així, cal seguir. Recórrer el camí amb els peus descalços i amb calma, curar-se les petites ferides, procurar no trepitjar les punxegudes pedres. Aturar-se, de tant en tant, assedegat i reposar, al marge del camí. Fins i tot, permetre's la llicència de recitar a Margarit i dilatar la marxa, fins l'endemà. Al capdavall, de tota aquesta història, només els tres milions de bourbons seran certs.

Flesh and blood

2010-10-10T19:48:00.004+02:00

Enyor. Pèrdua. Escriure amb molts punts i comes. Tornar. Deixa que em senti esclava d'aquella tragèdia passada. Què podria xiuxiuejar-te sota el pes del nòrdic que un dia va veure fondre'ns? Es tracta solament d'agafar la paleta dels colors i començar a impregnar-ho tot amb aquesta deixadesa, amb aquesta passivitat que vessa dels meus porus. Ara sí, sempre que hi hagi una trucada perduda en la meva blackberry, travessaré els set mars per encontrar-te. Dolça militància a un romanticisme ranci, passat de moda. Però en els termes arcaics, sempre em guanyes la partida. I observa la reina, des de la torre estant, com amb mirada melangiosa narra una història que no li pertany. L'envolta el més profund error i reprodueix l'engany de viure. I quan assenyala l'horitzó - en el moment en què el sol abasta el zenit - i xiuxiueja: "és allí on es troba la meva felicitat" s'alcen els cadàvers dels seus avantpassats, incrèduls, esmaperduts per aquesta cascada de sentiments que nega els camps. I en la línia entre la destrucció i la renaixença, el que ara no té forma, el que reposa latent en les profunditats de les nostres entranyes, evolucionarà fins a aixafar-nos, sota el feixuc pes d'allò que no pot ésser controlat. No és culpa meva si quan et miro els ulls he de mossegar-me els llavis per no dir-te que t'estimo. I si em tremolen les mans al resseguir-te la silueta, i si el meu cor batega de manera accelerada quan reposes junt meu. Jo, com Pizarnik, hem decidit escriure, escriure fins a enredar-nos en els fils del llenguatge i caure ferides de mort.

The weight of my words

2010-09-27T01:14:00.003+02:00

Sentir que això ja no és ni d'un mateix. Escriure a la força, arrancant cada paraula de l'ànima, de la pell. Tenir masses noms als llavis; defensar-se amb la ironia, brandar cada cigarreta com si d'un punyal es tractés. Haver estat a punt de pronunciar la paraula maleïda. Passa aquest temps absurd i la vida continua. Noves etapes, inexistents projectes, escapades que acaben materialitzant-se en un nòrdic Ikea. Aquesta existència que es configura amb un vaivé plaent i alhora dolorós, com una infinitud d'onades d'aigua gèlida i refrescant. Vull poder-te dir "queda't" sense que la por a fracassar ho corrompi tot. Vull tenir la tranquil·litat de trucar-te aparentment perquè sí quan en el fons m'estigui trencant, esperant que de tu emergeixi aquell sisè sentit per a descobrir l'engany. Vull que a cap dels dos ens importi tot aquest tornado que duc a dins i que de tant en tant, m'ennuvola la vista i nega els meus ulls. Perdre'ns dins el meu Rothko preferit i escoltar les històries de temps immemorials que tu vulguis explicar-me. I sempre, a pesar de la unió, de la simbiosi, d'aquesta sinergia perfecta entre solitaris, poder partir sense haver de donar cap raó. Llibertat, llibertat de trucar-te l'endemà i confessar-te el plaer de viure. I començar, de nou, com dues persones que mai s'haguessin mirat als ulls de l'altre.

Back of the van

2010-09-01T22:07:00.005+02:00

És veritat. Hi ha un núvol sobre nostre que converteix el fet d'alçar els ulls i mirar el sol en una de les activitats més infructíferes de la nostra existència. Vull marxar amb tu i parlar-te de la Dalloway que viu en mi. Observant el mateix horitzó des del penya-segat estant, tindré temptacions de llançar-me. Podràs entendre totes aquelles paraules que mai goso pronunciar però que em corrompen l'ànima? Això no és la latència del meu jo obscur: en joc hi ha el Marlboro, els gintònics, el poder despertar abraçats, com si fóssim més d'un. Repetiré versos a la llum de la lluna. Dibuixaré la meva mort en l'aigua, just quan la primera pedra creï el cercle on enfonsar-nos. El fil es trencarà i el meu crit et rebentarà els timpans. Asseure'm enmig de la carretera, deserta, amb els xiprers al costat. Collir roses de les avingudes de la mort, robar a la mateixa divinitat la llum. Tenir tot de post-its que em recorden la meva poca moral, el teu somriure temptador, tots els tràmits burocràtics que fan empènyer la meva vida. Darrere de tot això, darrere fins i tot de la meva pell sempre hi roman la certesa d'haver-se equivocat. Tot és plànyer el dolor, la negra nit i la tenebra, i els teus llavis agredolços que un dia no vaig saber respondre.

Per què la nostra història no va funcionar?

2010-08-21T23:32:00.004+02:00

Es tracta de desaparèixer. No és que sigui massa dura, és que imposo la racionalitat per sobre de tot. Decidir què vull fer (amb tu). Decidir si és convenient continuar una història aturada. Llegeixo poesia i m'embriago amb versos aliens. En l'albada et ploro, cadàver inert i pàl·lid. De les meves pròpies venes en brota la sang que un dia vam perdre. Una nit sopàvem, amb les mans entrellaçades; postres de tast de xocolata. Vaig divisar-te sota la pluja amb un paraigües mig trencat. No entenc perquè ara tot són imatges que et pertanyen. La memòria dicta el seu fat. He de llegir més, he d'escriure més, he de procurar tornar a romandre en terra de ningú. Ignora les cadenes, ignora el jou. La llibertat t'obvia i jo no tinc una habitació pròpia. Quant de caos, aquí! Al cel el trenca l'estrella que, irremeiablement, cau i mor. I què, i què? Quina és la resposta a la teva gran pregunta? I si és certa l'afirmació que inclou la paraula maleïda? Bevem el cava que un dia no volgueres, reposem durant l'angelus, llancem pedres al llac, enfonsem aquest vaixell, d'una vegada per totes. Tu i jo un dia ens perdrem en l'altre i el pitjor és que no sabrem retrobar-nos. Un dia jo et miraré els ulls i em veuré dins teu i llavors només podré fer les maletes i partir lluny, ben lluny, allà on naixi el mal temps.

Penseu que això ha passat: us confio aquestes paraules.

2010-07-31T00:39:00.002+02:00

Tanta certitud em dol. De cada porus de la meva pell n'emana la mateixa tragèdia. I és veritat, després de tanta història com podem viure l'un sense l'altre? T'hauré d'aguantar, m'hauré d'aguantar. Ara queda el silenci, i aquell plor contingut en el propi llagrimall, a punt d'esclatar, disposat a negar els camps de blat d'on en som guardians, i totes aquelles paraules que guardo amb recel, prop la memòria... L'absència m'apropa a tu. I aquest fet em fa sentir llastimosament dèbil. S'alça, davant, un immens, un incommensurable agost on moriré trenta-una vegades. Amb la caiguda de la primera fulla meritarà l'esperança de veure't. I l'hivern em recordarà que el monòton batec del meu cor només durà un acomiadament forçós. No vull trobar-te enmig del primer raig de sol. No vull trobar-te a la vesprada, dormitant tranquil·lament al meu feu. Tu no has acceptat ni una sola cosa de les que et vaig dir. I l'engany és un element present en l'equació que, tenint-nos de factors nosaltres, dóna zero. Ferma condemna a acabar sols, ambdós, amb la mel de l'altre als llavis. La nostra història està vista per a sentència. Però vull, vull amb totes les meves forces, guanyar aquesta partida, ara pausada. La reina dicta el fat. La bèstia jau, arraulida, esperant veure la jugular de llur presa. Un dia brotarà la sang i morirem en l'acte d'estimar-nos. I fingint, ens somriurem, com si ens importéssim més enllà d'engrandir el nostre propi ego. Tanmateix, malgrat el dolor, les paraules, el dany i l'engany, la vida i la mort, ets el primer pensament que em domina en obrir els ulls. I això em paralitza.

Nothing can be hidden forever...

2010-07-28T16:51:00.006+02:00

Visc en la fúria de no creure que puc oblidar-te. Visc en la ràbia de caminar pel carrer i de sobte, quedar-me immòbil, projectant els records del dia en què fa vint-i-tres segles que vam besar-nos. I encara s'encén més la traca al intercanviar quatre paraules enverinades, plenes de lasciva malícia. Endogàmica mentalitat basada en els nostres sospirs. En aquell sofà i entre aquelles copes vaig gravar una pel·lícula de sèrie B, amb actors amateurs, de final tragicòmic. Tantes espines clavades a la pell, tants vidres a la sang, tants somriures mal traçats, tantes mirades amb recel. No entenc si t'has apropiat d'una part de mi o bé si jo mateixa m'he expropiat de la posició primigènia de neutralitat i pacifisme. Però sempre he de tornar a fer la primera passa: cap l'abisme, cap l'ombra, cap els teus llavis, si s'escau. Digues que sí. Mira'm i digues que sí. Que pugui arrancar-te, després, el cor. Que pugui demostrar la certesa de dir-te jo mai he sigut bona persona. Res pot ser amagat. Res pot quedar sense finalitzar. Només estem en període de treva.

distancia

2010-07-05T18:48:00.000+02:00

Acabar-ho tot i embriagar-se i escriure't un correu i confessar-te tot allò que mai vaig gosar dir. I sentir, només quan totes les paraules foren dites, que la història ja és finita. La finalitat? - em preguntares ahir - quina va ser la finalitat del mail? No puc contestar-te més enllà del donar-te les gràcies, del no deixar-me res al tinter. Ja estic en pau amb mi, amb tu, amb aquesta existència que a vegades em resulta massa feixuga. Partim, ambdós, havent-nos robat un bes mutu. Quin millor record que aquest?

II. Algo de mí...

2010-06-22T23:38:00.005+02:00

Es mirar per la finestra i albirar el punt i final. I saber que la paraula que comença a descriure la meva pròpia existència és enyor. Fer una llista dels pros i els contres, de les històries viscudes i les que mai es materialitzaran. Recordar una nit perfecte i comparar-la amb el dia d'avui. Veure com tot es dirigeix cap a la decadència. Caminar i, de sobte, quedar-se quieta enmig del carrer al sentir un dolor intens travessant-me el cor, les entranyes. Aquell record que mai podrem arrancar-nos de la pell. Tot aquest joc que només fa que consumir-nos. I beure, sense control, sense fre, deixar que tot plegat acabi enfonsant-nos fins la immensitat més tenebrosa; somriure i fingir, acariciar i notar la mateixa vacuïtat. T'enyoro. A tu, a ells, a tots: als que lentament perden l'ombra, als que viuen sense rostre, als que desapareixen durant les nits de lluna plena. I sóc la desferra que queda quan els voltors parteixen, saciats. I sóc el mateix abisme situat a l'esquerra. I cullo roses de les avingudes de la mort amb Pavese, i el meu destí és similar al de Pizarnik. I d'aquí una setmana la meva pell serà un Rothko. No sé si confessar que moro.

... se va muriendo.

I. En este día, de todos precisamente en este...

2010-06-11T23:27:00.008+02:00

Albirar el final. Encendre un Malboro i fugir. Saber que tot plegat és i serà irrepetible. Vint-i-tres dies abans de fer els vint-i-tres vaig ser vulnerable. Quaranta-sis dies després, mirar-te als ulls és sinònim de pèrdua. No em oblidat res i tot resta cosit a nosaltres. I durant l'estiu, i durant aquesta llarga vida que el destí ens prepara, cadascú collint les roses de les avingudes de la seva pròpia mort, mirarem la lluna i esbossarem el mig somriure que antany ens llançarem sobre una taula elegantment parada. Únicament serem invencibles perquè no haurem patit mai; i, no obstant, durant la primera matinada voldrem esberlar-nos mútuament el crani. Encendre un altre Malboro i seguir fugint. Demanar un tallat amb gel, convidar a cerveses. Caminar molt lentament per la universitat, acariciar cada racó, cada cadira, cada paper llançat amb el desinterès més profund. Preparar-se per concloure una etapa important, llarga, crucial. Fer balanç d'aquest any, el darrer, i confeccionar una llista amb les victòries, les derrotes i aquelles batalles mai lliurades. Somriure i no parar. Entendre que la gràcia de tot plegat és precisament el final, ara tan proper. Tancar portes, obrir finestres, acomiadar-se amb abraçades, marcar un bes en uns llavis aliens. Saber que, durant quatre anys, no només jo he escrit la meva història. Estar agraïda, a tots i cadascun d'ells i elles. Encendre el tercer Malboro. Aturar-se. Enfrontar-se. Ferir-se.

... se hace evidente su destino.

Clàwdia

2010-05-31T00:45:00.000+02:00

Clàwdia creia que de la infinitud del mar hi sorgia el tremolor de les seves mans durant el primer bes. Estirada en una posició obscena, el seu cos constituïa el reclam per a endinsar-se en el mateix abisme. Clàwdia desconeixia el sentiment de la vergonya. Les seves galtes únicament prenien el color del vi rosat quan les nits deixaven de ser jocs solitaris per esdevenir una gran orgia. Ella penetrava per la mirada mentre d’altres la penetraven. No hi havia amor i per això abandonar-se era tan difícil. Tampoc hi havia raó, només una caòtica orquestra de gemecs i sospirs i el plor d’aquell que sap que les envellutades pells acabaran marcint-se. Clàwdia preferia recórrer la platja, nua, i sentir com en la seva esquena hi lliscaven les nostres mirades. Però tot plegat no es fonamentava en el que ella volia, si no en el que volíem aquells que la desitjàvem. Quan vaig voler refer el moll camí, Clàwdia ja descendia als mateixos inferns.

Per analogia

2010-05-22T00:34:00.006+02:00

LAS TRES VELAS, Joaquin Sorolla 1903

A contracorrent. Caminant amb lentitud per la platja, contemplant un horitzó inabastable. Tres dones, tres històries, tres existències consumides per la tradició, pel patriarcat, per la sublimació de l'anhel de llibertat. A vegades, s'aturen i tímidament, es mullen els peus a l'aigua. A vegades, s'aturen i tímidament, es somriuen amb tristesa, sabent-se còmplices i esclaves del mateix destí. Fan el viatge en silenci; duen la fruita i el peix, sostenen el fill que les perpetuarà, sofreixen per la tardança. No obstant, no miren mai la mar. Saben que en fer-ho, veuran sempre tres vaixells que s'allunyen, lliures, cada un amb una de les seves tres ànimes.

Insatisfactòria col·laboració per als Relats Conjunts

1923

2010-05-16T23:55:00.002+02:00

I jo que sé; i a mi que m'expliqueu. Matem-nos si convé, mútuament, amb l'aferrissament que hem estat contenint. Esberlem-nos els cranis, arranquem-nos els ulls. Un dia tot tornarà, i en el retrobament, sonaran els rèquiems que xiuxiuegem de bon matí. En el vent recordaré el seu rostre i quan acabi aquesta carrera, tan feixuga, tan inútil, pensaré que ja no hi és per saber-ho. Però racionalitzem-ho: a la vida l'acompanya la mort i aquests processos, dolorosos, inherents, són el pa de cada dia. I si la seva imatge, muda, se m'ha gravat al rostre, hauré de beure per oblidar-la. I si la meva pell traspua tragèdia, hauré d'arrancar-me-la per a solucionar-ho. No sé si preguntar-me per què tot ha de ser tan difícil, a vegades. Empènyer el taüt, observar com cau a l'ossera. Com pot reduir-se una persona a pols, a cendra, a res? Com diu Margarit: "Mor per no res i per bon poc vol viure". El problema és que ja no hi ha subjecte que compleixi la segona part de la oració.

Nishitani

2010-05-11T00:41:00.004+02:00

Com si no acusés cansament. Com si els dies no passessin, com si les hores fossin eternitats. De cop, una frase i tot es sotmet al vaivé del canvi. La mort, la vida, aquest dia de maig sota un Londres amb gust a Barcelona. Una mica de Woolf, una visió de Rothko, un paisatge romàntic, Friedrich enmig de la tragèdia anomenada immensitat. Ni mojitos, ni gintònics, ni quelcom de dolç on reposar els llavis. Sentir-te més enllà de la mar i saber que el batec del teu cor constitueix el ritme de les meves llàgrimes. Escriure això tan ràpidament, tan veloçment que pot englobar-se dins l'àmbit de l'escriptura automàtica. Descobrir-se el subconscient a trenc d'alba, i dormir poc, tan poc que demà el dia es plantegi de manera tan fatídica que la única alternativa possible sigui el suïcidi. Però que dic? Vida. Existència. La remor del mateix oceà, el concepte del no res com a quelcom creatiu, la possibilitat d'innovar a cada moment, a cada instant; fugaç i alhora etern. No vindrem, no vindrem xiuxiueges i ens enfonsem en la tenebra. Un dia tornaré a besar-te i veuré que la partida ha estat acabada per algú altre que s'assembla a mi. Aquest horari em destrossa, em dic mentre toquen la una. Demà serà més aviat que mai i a la tarda, et mataré el rei. Esternudo. Estic emmalaltint.

Sempre la mateixa (història)...

2010-04-24T15:19:00.005+02:00

Drac del Parc Güell, Gaudí, 1922

Ascendia fins el Parc empunyant l'espasa amb mà tremolosa, suada, fràgil. El sol queia sobre les seves espatlles, escalfant una armadura imaginària. Quan arribà a la porta, al llindar, va aturar-se. Respirant profundament, intentà calmar el batec del seu cor. Després va començar a caminar poc a poc, buscant el drac, buscant la dama. Mata'l - pensava - mata'l sense miraments, salva la princesa, converteix-te en l'heroi que mai has pogut ser. En la llunyania divisà la bèstia. Li conformava la pell una miscel·lània de colors que brillaven a causa de la llum. Amb la boca mig oberta, jeia, immòbil, entre la malesa.

Quan el nostre cavaller va percebre que el drac no era real, entengué que la princesa tampoc existia.

De nou, una humil aportació als Relats Conjunts

¡Dejad, dejad mi corazón embriagarse de una mentira,

sumergirse en vuestros bellos ojos como en un hermoso sueño

y dormitar mucho tiempo a la sombra de vuestras pestañas!

"Semper eadem", Charles Baudelaire

Helena

2010-04-20T00:36:00.002+02:00

L'ahir és el teu infern. És cada instant

on, sense tu saber-ho, t'has perdut

i també cada instant on t'has salvat.

Quan el jove que fores ja és molt lluny,

l'amor és la venjança del passat.

Ve d'una guerra on has estat vençut,

d'armes i campaments abandonats

en la Troia que dus a dins de tu.

Els aqueus en la nit et buscaran

i tancaran el setge. Tornaràs,

per una dona, a perdre la ciutat.

Helena és tot els somnis que la vida

s'ha anat quedant. Defensa-la amb coratge

per última vegada, desarmat.

Joan Margarit

Dia 23

2010-04-03T17:59:00.003+02:00

Potser és aquesta espera la que se'm travessa enmig de l'ànima, impedint-me respirar de forma plena. Potser és la incertesa d'ignorar si la resposta serà un sí o un no. Recordo el moment i m'estremeixo. Em broten els sentiments per la boca, pels ulls, per la pròpia pell i penso que, malgrat això acabi en catàstrofe, ara sóc més humana. Però passaran els dies i ens retrobarem, davant l'escala noble. I de dins em sorgirà el mateix impuls que fa dies que sublimo. Quan et parlava de Rothko, reies. Quan et mirava després d'escoltar la paraula maleïda, la serietat et dibuixava un rostre adorable. Això és el peix que es mossega la cua.

Demanant un taxi

2010-01-15T00:21:00.005+01:00

Lisbeth Firmin

Clàwdia ni tan sols s'acomiada. M'abandona precipitadament, obrint el paraigües amb fúria, agafant-lo amb la força pròpia d'aquell que et pot arrencar les mateixes entranyes. Encara tinc el seu cafè davant meu, a mig prendre. El seu cigarret, amb els llavis marcats al filtre, es consumeix poc a poc, junt amb el meu. Sospiro profundament i amb calma, amb paciència, remeno el meu tallat. És millor així? És millor observar totes aquestes coses que ha deixat sobre la taula i que li són tan pròpies i, no obstant, saber que ella ha partit, per sempre? Li he dit que havíem d'interposar entre nosaltres el mateix abisme. És aquesta por la que em paralitza i em fa fracassar en la pronuncia de tots els mots indispensables. Són aquestes mans tan dèbils, tan pàl·lides les que es deturen en el moment de sostindre la mà aliena. Alço la vista i miro enfora. Puc divisar Clàwdia en l'horitzó, brandant la mà, aturant un taxi. La pluja i les llàgrimes es barregen en les seves galtes, divina mescla agredolça.

De nou, Relats Conjunts.

No saps aquella que diu: "ho sento molt?"

2010-01-03T22:48:00.006+01:00

No acaben d'estar mancats de raó aquells qui asseguren que no hi plou mai, aquí. És per això que tots trepitgem una terra erma i seca, observant com al nostre voltant, les plantes es panseixen, poc a poc, a cops de tragèdia. Sempre se'ns mor la bona gent canten aquells acabats de descobrir i en la certitud de la frase recordo aquest silenci que se m'ha imposat tres dies ençà. Ni vaig fer un missatge que entrés a valorar tot el que he viscut durant l'any 2009, ni elaboraré una meticulosa llista del que vull de cara aquest nou (deu) any. Tanmateix, ni tan sols fugint dels tòpics puc trobar l'originalitat. Al capdavall, la maduresa no és tenir uns ideals propis i defensar-los fins a morir (d'això, el poeta en diu coherència), sinó saber claudicar dels mateixos quan els altres no puguin entendre'ls. Pragmatisme pur, aplicabilitat condicionada al públic que escolta, amatent. De què serveix embolcallar-se amb la mortalla de l'ideal quan hom desconeix el sentit de la pròpia defensa aferrissada? Convertim-nos en quelcom menys fanàtic, menys patriota i esdevinguem la desferra que pugui lluitar ara amb traïdors, ara amb bandits, ara amb prohoms. De la versatilitat, de la prostitució ideològica en naix el coneixement. De no casar-se amb ningú, d'anunciar-se apàtrida, en brota la mateixa llibertat. Assumim-ho: els vincles i el temps són els que ens duen a la tomba.

Oxford

2009-12-29T00:07:00.002+01:00

Torno i tinc la necessitat d'escriure-ho, amb la finalitat que res quedi abandonat a l'oblit. Tanmateix, dels mots a la percepció hi ha el mateix abisme. Aquesta tasca, àrdua, resultarà alhora imprecisa, buida. Malgrat tot, puc dir que ens hem deturat per observar la mar, on s'hi reflectien tantes llums que podia traçar-se un camí cap a enlloc. Els vaixells, moguts per un suau marejol, es distingien a través d'un fanal situat a coberta. He desitjat asseure'm i deixar passar la tarda, com un asceta entre la palpitant multitud. Però hem seguit caminant, travessant el pont, deixant enrere terra ferma. Al tornar, al passar al costat dels lleons, somreia. Ja no és com abans, on el temps era limitat i els passos els marcava una trucada de telèfon. Ara tenim el rellotge entre els nostres dits i podem destrossar-lo en una alenada. Enfilant novament el passeig, hem tornat al punt primigeni. I transcendint-lo, m'has dit que no duies les mans buides. Però jo sí! - t'exclamo, i prohibeixo l'entrega de l'ofrena fins el moment on les nostres condicions siguin igualitàries. Ara he d'esdevenir l'artífex de quelcom que sigui alhora continent i contingut. Tinc una idea, que es traduirà en fracàs a la pràctica. És tan difícil, a vegades, encertar, encertar-te. Però encara tinc temps, ara i llavors, quan t'he dit que continuéssim caminant.

Els grans dies sempre acaben en l'andana dos.

Armistici

2009-12-25T21:38:00.004+01:00

Firmem l'armistici i m'agafes de bracet. Jo no et miro als ulls, però tu em xiuxiueges que tenia raó, que procuraràs prendre't aquesta vida amb més calma. Somric. No només per guanyar aquesta batalla, si no per una situació que aclareix tot allò que jo poso constantment en dubte. Callo l'eterna paraula, la primigènia, però és en el silenci que prenc la resolució de començar a parlar-ho tot, allò que importa i allò que no; enfortir encara més els vincles. Vull apostar i vull guanyar i és en les nits d'hivern on m'apareixen a la mà més números dels que creia preexistents. Però tu també vindràs? - em preguntes. És obvi. Però tu saps que ja ho tens tot... - em dius. És obvi. Jugar amb l'avantatge d'haver conquerit la terra en el moment en què la guerra era més cruenta. Mirar-te i saber que ja has entès tot allò que em torba. Percebre aquesta simbiosis que ens converteix en indestructibles. Aprendre a cuidar-te i tenir l'oportunitat de desmentir aquelles afirmacions que tan em danyen. Ho parlarem. Això i tot. I jo voldré escriure poesia, descriure't a tu, a mi, el món, l'olor d'un dia de gener, un Rothko, el tallat i l'americà pres en les altures, enmig d'una Barcelona grisa i freda.

Oh, Mrs Dalloway... always giving parties to cover the silence!

2009-12-19T22:08:00.000+01:00

No és res

2009-12-18T22:49:00.001+01:00

"Alhora, si té a veure amb una d'aquelles coses que no depenen pas de nosaltres, disposa't a dir tot seguit: no és res que m'afecti."

Epictet

Please insert another coin

2009-12-10T23:49:00.003+01:00

Trucar-te. Parlar durant mitja hora. Acomiadar-nos, a mitja veu. Penjar. Tenir la certesa que en el fons no ens hem dit res.

Fracàs.

----------------
Listening to: Kings Of Convenience - The Build Up
via FoxyTunes

Sinestèsia

2009-11-27T21:10:00.003+01:00

Inspiració en un nivell sota zero. Intent de fer un parell de frases, que he decapitat sense compassió. El gat que crida. Aquest vaivé, aquesta vida, aquesta incertesa de saber-te aquí i allà alhora. Una hora i mitja al telèfon, promeses d'anar a fer canyes un dilluns abans d'exàmens, donar el mail, traçar el camí fins aquí. Parlar amb la mare pel messenger, preguntar en anglès, respondre en català. Aquesta quotidianitat que es trenca de tant en tant, amb converses sinceres, amb primeres verbalitzacions de sentiments encara desconeguts. Pagar una coca-cola i tornar a casa amb un somriure als llavis. El temps no es malgasta, s'inverteix. I no precisament en forjar-me un futur prometedor. Qui vol estar a Uría quan desconeix l'essència de la pròpia existència? Conèixer, en majúscules, conèixer-lo a ell, a ells, a ella i no obstant, ignorar-me amb una fredor malaltissa. La gràcia de tot plegat és destrossar els murs aliens. És l'impuls que s'amago rere el fum, és el gran joc que sempre acabo guanyant. Passejar pel parc de la Ciutadella, animar estranyes d'ulls blaus. No veure'l fins arribar a les columnes. Ésser de nit, sortir de la universitat, pujar pel carrer Princesa, abandonar-se. A vegades canviar de rumb, escoltar l'Ólafur, asseure's a Santa Maria del Mar. Convertir l'existència en una partida d'escacs. Sacrificar peons, enrocar-se. Fumar i obrir la finestra. Fer una cervesa aquí i allà, sent-ne conscient de la gran pèrdua. Tu i jo. Ex-tu i ex-jo. Somriure a aquest gat que no para de lamentar-se.

2009-11-17T20:15:00.000+01:00

És entre llàgrimes que hi veig clar.

Dimecres

2009-11-04T21:30:00.002+01:00

Hi haurà un dia que tornarem. Segurament farà núvol i bufarà un vent gèlid, i trepitjarem les fulles mig pansides en el nostre caminar. Desapareixerà, de cop, aquest abisme que reposa entre nosaltres i podrem tornar a contemplar la nostra mísera existència amb la mateixa calma que antany, tot prenent un cafè en un bar de cadires incomodes. Et miraré- fixa i profundament - en un intent de llegir-te i tu preguntaràs tot allò que sempre he temut respondre't. Ensenyarem les nostres cartes i somriurem al dissipar els interrogants. Llavors ja serem un.

MUNDOS PARALELOS, Daniel Estebe

2009-10-19T23:01:00.005+02:00

Esquinça. Esquinça aquesta tela que menteix, que confereix a tot plegat una pal·lidesa irreal, fantasmagòrica. Posa't de puntetes i clava el ganivet com més amunt millor i després, fes lliscar la fulla, talla el quadre, esventra aquesta tristor, aquest dia perpetu de pluja i núvol, aquesta Barcelona que no sembla viva. Fora, fora de tot plegat - i fora també de mi - t'espera la blavor. Més enllà descansen els colors, el so d'una rialla, el batec d'un cor enamorat.

Jo sempre he volgut saber com seríem sota un Sol vertader.

Inintel·ligible i caòtica proposta pels Relats Conjunts

good night, good luck

2009-10-12T22:50:00.004+02:00

És dir que anem de gintònics, que beurem i fumarem i entre el fum dels Malboro, retornarem al nostre estat original: la invisibilitat. És dir que m'he prostituït, i que també he manllevat l'aurora sagrada del nostre temple. És assegurar-te, malgrat que no ho diguis mai, que mereixo la pena capital. No hi ets. Germina la rosada en els meus llavis, però aturo l'anhel de dir-te totes aquestes veritats silencioses, inquietes, tempestuoses. En l'impàs d'existir o abandonar-me, escric. Del blanc i negre en trec els colors per tintar-me de tragèdia. Deixa que jugui entre la xarxa del llenguatge, on puc caure ferida de mort (Alejandra Pizarnik dixit) i observa com el meu declivi s'assimila a la posta de sol que observarem des del port. Tinc por que m'assenyalis i riguis, que empetiteixi en l'ombra. Tinc por de dir-te que plourà qualsevol dia.

2009-10-09T21:51:00.005+02:00

He prostituït el nostre temple.

----------------
Now playing: Chet Baker - Let's Get Lost
via FoxyTunes

2009-10-01T15:32:00.003+02:00

Que importi no és rellevant. Que em llevi, que agafi el metro amb desgana, que senti respiracions a la meva esquena, no és rellevant. Asseure's, escoltar, passar fred en una universitat que no sap regular la climatització, no és rellevant. Ni tan sols arribar a aquesta llar mig pròpia i assentir davant les explicacions alienes. És la desgana de saber que ja és octubre i que en el quart dia, el cansament m'ha vençut. I que a tu també. Per molt que lluiti, per molt que tu intentis, amb violència, sobreviure, la marea ens acaba engolint. Tot és una farsa. Inclús el meu somriure.

Barcelona

2009-09-27T23:47:00.006+02:00

Començar a habitar en una casa impròpia. Nòrdic Ikea nivell 2, funda estil Rothko sobre un llit de metre noranta. Aquesta és la ciutat que mesurarà la meva solitud.

El fumador, Juan Gris

2009-09-15T21:34:00.007+02:00

Arribar i fumar en blaus, en verds, en negres, en roigs com la teva sang. Asseure's amb el Malboro als llavis i mirar-te de forma intensa, fins aconseguir avergonyir-te. Jo continc milers de colors que es mesclen entre ells, que es sobreposen, que es confonen. El caos, la capacitat de dir-te ara que t'estimo i que durant l'endemà t'odio, profunda i perpètuament. Veure guanyar les batalles a través d'un ull més blau que l'oceà; observar les derrotes rere aquella part de mi que s'amaga en la tenebra. I escriure sobre això, sobre el centenar de cigarretes que se'm consumeixen entre els dits, sobre com de tota la suma dels colors n'obtinc el negre. I pintar les tonalitats de la meva pròpia disgregació, i distingir-ne el blau d'aquell mar que contemplarem a principis de juliol prop casa meva; el verd d'aquell bosc d'on sempre dubtava tornar-ne; el negre que ens acompanyava tornant a casa després d'aquell concert; i el Malboro que sostenien els meus llavis quan vas preguntar-me si havia començat a fumar de nou, després d'aquella disputa - absurda però necessària - que va iniciar el dolorós final.

Nova (i no del tot satisfactòria) aportació pels Relats Conjunts

IV. En el primer llamp, la tragèdia

2009-09-08T21:00:00.003+02:00

I en la primera gelada, la corrupció de les ànimes. Durant el crepuscle, emmudeixo i omplo les absències de records maldestrement guardats. Canta en un idioma desconegut i empunyem la ploma per obrir-nos les entranyes. Després de quatre-centes línies, la meva prosa recupera l'agilitat perduda durant un estiu excessivament calorós. Emprendre el camí, descalça, fins la platja i agenollar-se a la sorra, sense temor als vidres, a la brutícia que esdevé testimoni de la nostra humanitat. Si sagno, si ploro, si respiro, si batego, qui m'ho pot retreure? Utilitzar-me i utilitzar-vos, en un plural majestuós que tot ho engloba. Antany ho feia millor, quan tot plegat era intranscendent i la única meta era recopilar aquelles paraules mai emprades. Hi haurà un moment, un instant, fugaç, quasi imperceptible, que la meva voluntat es traduirà en percebre la calidesa dels colors. Del raig que cau en veig la llum encegadora. Ésser tan aprop de la flama implica cremar-se aquesta pell tan pàl·lida.

III. Beure chardonnay i fumar Malboro

2009-09-06T21:00:00.002+02:00

I autodestruir-se. I deixar que els cigarrets es consumeixin fins a cremar els dits i que el vi, bàlsam emmetzinador, acabi ennuvolant una ment massa caòtica. La història s'acaba amb els primers bombardeigs aeris i resguardar-se en els cuarteles de invierno no té sentit si no hi ha un objectiu últim. No vindrem, no vindrem i jo no retornaré a la meva pròpia carcassa i tot serà una boira que farà confondre la melangia amb el soroll de pluja. Perquè plou, ara, aquí, plou en un dia de setembre sense que ningú se n'adoni, plou i jo vomito totes aquestes paraules mancades d'ordre i de bellesa. Plena de culpa, màxim exponent de l'abjecció, la meva idolatració pertany al mateix concepte de divinitat. Et pregunto sovint què vols quan sé que la resposta és el silenci. I tens raó, desconec el significat del mot vida però això no m'eximeix d'intentar fer-ne de mi un simulacre. Utilitzar els mateixos tòpics és de perdedor. Utilitzar-te és d'ànima condemnada al mateix Infern.

II. De com la pluja no purifica

2009-09-04T21:00:00.000+02:00

I al acomiadar-nos, el buit. I jo vaig entrar al Fnac i tu vas seguir caminant i la certesa de saber que res s'havia solucionat va humitejar tota la meva pell, encongint-me. Travessat el cor, esquinçada la tela que ens sostenia, qualsevol cosa esdevingué un concepte bagatel·lari. Inventant mots, creant existències, fent sorgir del no res paraules mai dites: maniobres per a defugir d'una realitat mal gestionada. La covardia. La por. La impossibilitat de precisar en termes adequats aquelles reaccions caòtiques, inesperades; la manca de control sobre un mateix. El mirar per la finestra i contemplar-ho tot sota una perspectiva utilitària. Retorn al origen, on la teva absència era un fet palès. I volveré donde solíamos gritar i la meva solitud serà quelcom tan tangible, tan inqüestionable que deixaré que el silici se'm clavi fins el fèmur. Mereixo alguna altra cosa? I la veritat, la que ho engoleix tot, és que t'enyorava. I és en aquest mot on implosiona tota la història.

I. Com refugiar-se de la pluja en un dia càlid

2009-09-02T00:27:00.004+02:00

Callàvem. Tot allò que calia dir romania inert en el lloc més obscur de la nostra ànima. A Barcelona hi feia un dia gris, propi de tu. A vegades, plovia. Vam asseure'ns en una terrassa, simulant ser uns turistes més, camuflant-nos entre la multitud que, anhelosa de botigues, de festa, de cerveses, es movia incansablement per l'humit asfalt i vam demanar dos cafès. T'he fotografiat el Rothko d'aquell museu de París, vas dir-me i, mirant-te fixament als ulls, vaig tornar a sentir que la teva bondat era infinita. Pensava que no m'importava, i tanmateix, fa dos dies que el meu cervell només pensa en arreglar aquesta situació. Conservar-te a tota costa, conservar aquest mínim, aquesta tradició que ha alçat com a temples restaurants orientals i sentir-me en vida al entonar els càntics de sempre. La calidesa de saber el què. Aquest respecte teu que em transcendeix i em supera. Aquesta simbiosis estranya de la qual intento defugir, per por. Haver ensenyat totes les cartes i considerar-ho, erròniament, com a quelcom negatiu. Equivocar-se i saber que obtindré un perdó que no mereixo. I sentir-se abjecte i fer mal i agenollar-se en secret a la llar i fustigar-se per tot allò que cal fer però un no n'és capaç. Et dic: sóc així, d'aquesta estúpida manera, i amb això pretenc justificar tots els meus actes. Tortura'm perquè sóc inescrutable.

Fenomenal

2009-08-28T22:49:00.004+02:00

És percebre una absència dos dies després de la partida. És recordar l'últim cafè en llet, l'últim Malboro assegudes en una terrassa quasi a peu de platja. És saber que per molt que contesti el telefon, ja no sentiré el meu nom. Pensava avui, mentre migdiava en una cel·la de plàstic, que la millor manera d'agraïr-t'ho era eternitzar-te a través de paraules. Fa anys ja parlava de tu en un altre lloc, del teu etern bitllet de cinquanta a primeres hores del matí. Aquest ha sigut el millor agost de tots plegats, el primer de tots en què he pogut mirar-te als ulls i fer una passa endavant. Ens sentarem i demanarem. I em preguntares pel futur, i em mostrares un petit retall de la teva vida. I vam dir que aquest sigui l'últim, mentre enceníem dos cigarrets que provenien del mateix paquet. Al separar-nos, m'abraçares. Era migdia. Ara serà esperar un any, fins a retornar a un altre agost fenomenal.

Residencia Banco de España

2009-08-22T22:43:00.003+02:00

M'he arrancat un ull i l'he deixat, sagnant encara però immòbil, sobre una taula aliena, perfectament parada per a uns convidats entre els quals mai hi seré present. La finalitat? Intentar captar la imatge - el vast mar a s'horabaixa - per sempre.

Ara em podeu reconèixer per l'absència del meu ull esquerre i pel buit que de la conca emana, reflex d'una ànima que sospito desapareguda.

Bagatel·la

2009-08-07T22:17:00.002+02:00

Prostituïm els conceptes i les paraules. El que un dia va servir per descriure't, ara és atribuït al més comú dels mortals. I llanço còctels molotov a les parets dels nostres temples, i m'esberlo el mateix crani per extraure aquells records que ara trobo prescindibles. Carregar l'arma i disparar, sense miraments. Deixar reposar el canó sobre la llengua, envoltant-lo amb els llavis tremolosos, i buscar el gallet amb el vint-i-unè dit. Pam. Onomatopeies que han de servir per crear la imatge, l'instant real que gravar a les nostres retines. Bla bla bla - gent que parla sense dir res. A vegades em sorprenc de la importància que hom dóna a temes que resulten trivials. Com si jo hagués de batallar amb la mateixa existència dia rere dia. Mentides i prostitució i ara la il·lusió de quelcom que no ha passat mai. El primer dia que els nostres ulls tornin a trobar-se, ho oblidaré tot, de cop. I el silenci regnarà entre els nostres cossos putrefactes, i els núvols engoliran el sol que s'haurà presentat radiant i la tokarev esdevindrà una grata amiga. No vindrem: un de mi m'haurà traït.

2009-07-29T22:00:00.009+02:00

Providència. Em trucaràs dilluns i no sabré què dir-te. És com si hagués substituït el cava rosat per aigua del Leteu. El que avui em sembla imperdonable, demà pren un aire únicament reprovable. Tres dies després, ni tan sols recordo l'ofensa. Avantatges? Tots. Podries, ara, travessar-me el mateix cor. Em faria mal, em causaria dolor; tanmateix, en l'endemà la ferida deixaria de sagnar, per cicatritzar-se completament durant la tercera posta de sol. Insensible. Al patiment que em causen i al patiment que causo.

Antecedents de fet. Tot el que vam viure és ara història, recordada de forma borrosa, difuminada pel pas del temps, per la meva pròpia negligència. Ara puc mostrar-me freda i objectiva i danyar-te per trencar els vincles. He dit que volia dinamitar-ho tot, dinamitar-me. He dit que el boicot ha de ser entès com el mitjà per a demostrar la meva aferrissada militància al buit. Jo duc l'estigma d'aquell que germinarà en la solitud i que morirà entre les llàgrimes vessades per totes les condemnes dictades amb anterioritat.

Fonaments de dret. I és que no hi ha res, cap precepte, cap moral, cap raó on poder justificar tots aquests actes. Actuo amb la impulsivitat pròpia de l'animal que no té res a perdre, i si em danyen, i si em danyo, oblido i m'oblido. La vida és una partida d'escacs. Peons que poden ser sacrificats, cavalls que són emmetzinats, reines que sempre acaben traint. I tot pot ser reduït a la desconfiança, que vessa del meu cor, que emana de les vostres pells. Corromputs.

Resolució. No hi ha més alternativa que resignar-se. A perdre en general, a perdre't en particular. No podem tornar a la vida quelcom que agonitza i mor. Els Frankensteins són invencions que únicament pertanyen a la literatura. En l'existència, en la nostre existència, hem d'entonar un rèquiem i deixar que les flors que dipositàrem en el funeral es marceixin poc a poc, a cops de tragèdia.

Vot particular. Jo et perdono. Com podries combatre la teva pròpia naturalesa? Com podries enfrontar-te a allò que t'és tan propi, tan inherent a tu? Actues segons les normes que tens a l'abast, les que entens i acceptes. Coherència duta al màxim. Però també plena condemna, perquè no pots defugir-ne. Existència reduïda al dolor.

Master class de com perdre el que val la pena

2009-07-22T14:06:00.003+02:00

Al final, ni Rothko ni Withman ni Woolf ni Pizarnik han pogut salvar la nostra història. L'abatiment per tanta desconeixença ha resultat ser insuportable. Si em pregunteu com s'ha acabat, us diré que amb un vaig a dinar. Però no temo, vam substituir el sant sopar per un dinar i jo vaig xiuxiuejar "un de vosaltres em trairà". Només hi eres tu, i efectivament, m'has traït. Ja veus, aquest final fa mesos que s'estava gestant a l'úter del buit, del desequilibri, de tot allò que sempre tingueres por de mencionar. Deu mails són suficients per dir-nos adéu. La nostra generació s'acomiada per gmail, proclama relacions de parella estable pel facebook, anuncien esdeveniments pel twitter. La era impersonal, anònima; la era on hom és valent perquè ningú està donant la cara. I jo me n'he aprofitat. No em culpis. Feia temps que sentia un soroll estrany en l'engranatge. I cada conversa m'arrancava un tros de pell. Tu explicaves alegrement la teva vida, el que havies fet i el que faries i jo callava conscient que hi havia quelcom que no acabava de funcionar, conscient que el mateix abisme s'interposava i que tu no te n'adonaves. Havia de carregar-m'ho jo abans que tot plegat implosionés. Qüestió de gustos.

No t'entenc perquè vull ser com la gent normal

2009-06-29T22:52:00.004+02:00

Podria recitar-te a Whitman, a Pizarnik, confessar-te com m'estremeixen els seus versos, com anhelo arribar a igualar-ne el virtuosisme; podríem observar un Rothko, mentre t'expliqués aquella fantàstica experiència estètica a classe amb l'Untitled de 1949, podríem observar un Rothko i jo cauria de genolls i sentiria com se'm trenca la mateixa ànima, com se'm desfà el meu cor putrefacte; podria dur-te a Santa Maria del Mar i asseure'ns entre el silenci i no resar però si copsar l'atractiu espiritual de la religió, l'esforç per a construir la catedral, la sang i el suor i la fe que emana de cada pedra dipositada en el temple; podria ensenyar-te tot allò que considero la vida mateixa, la pròpia i la única existència vàlida i em miraries amb cara estranya, amb escepticisme, em miraries i xiuxiuejaries: "no ho entenc, no t'entenc" i jo em sentiria com si realment m'haguessin travessat amb milers d'espases, derrotat, vençut, aniquilat per sempre, ara i aquí, sense possibilitat de recuperar del mateix Infern tot allò que em fa ser tan menyspreable, però alhora tan humà, tan únic.

I ploro, perquè en el fons, em desconeixes totalment.

Cafè de Nit, Van Gogh

2009-06-19T20:37:00.004+02:00

Sempre m'agradava observar-los des del racó més fosc de tot el bar. Arribava a mitja tarda, just quan el cafè encara estava buit, demanava un tallat amb gel, i m'asseia, encenent cigarret rere cigarret, veient passar les hores, el temps. Poc després, començaven a entrar. No venien mai junts, sempre de forma separada. Fins i tot es miraven amb recel, amb odi. Sé que quan deixaven reposar la seva mirada en la dels altres, tots pensaven que aquell altre, aquell era sempre el desgraciat, el que venia a passar la tarda entre gintònics i bourbons, el que mantenia una vida que era un fracàs. Mai se n'adonaven que ells mateixos formaven part d'aquella estirp tan estranya, tan misantropa. Fos com fos, demanaven el whisky on the rocks i es deixaven caure en la cadira més pròxima. Alguns, només alguns, superaven la seva animadversió envers l'altre i buscava una mica de companyia. No mantenien grans converses. N'hi ha que només en tenien prou de sentir-se acompanyats, sense que fos necessari creuar paraules, trobar punts de tangència, crear constructives discussions. La gran majoria però, preferia la solitud, a la qual ja estaven tan acostumats que responien de forma furiosa si algú gosava adreçar-li's algun mot. Era un bar silenciós, somort. La vida s'escapava per la mateixa porta cada cop que una ràfega de corrent l'obria. Tothom s'asseia, atrapat pel seu mateix cos, atrapat per una vida que li era impròpia, mantenint un llarg diàleg en si mateix, prenent constantment la resolució de canviar, de fugir, d'abastar la felicitat.

A hores d'ara però, cap d'ells és absent.

Relats Conjunts

Contradicció

2009-06-15T20:12:00.001+02:00

Com puc aconsellar sobre la necessitat de deixar-ho tot tancat, de parlar tot el que s'hagi de parlar, de posar un punt i final a totes les històries quan sobre la meva pell romanen centenars de ferides que encara ni tan sols han cicatritzat?

2009-06-11T22:54:00.006+02:00

Tot és mentida (i jo sóc menyspreable).

mentida

1 1 f. [LC] Asserció feta conscientment contra la veritat. Dir una mentida. Això que dius és mentida, és una mentida, un teixit de mentides. No heu de dir mentides.
1 2 [LC] dic mentida M’equivoco. Dic mentida: la vaig visitar dilluns, no dimarts.
2 f. [LC] semblar mentida una cosa Semblar que no pugui ésser, no pugui haver estat.
3 f. [LC] Il·lusió, engany. La seva felicitat era una mentida.

Cuarteles de invierno

2009-06-03T22:22:00.006+02:00

Se'ns demanen uns coneixements que no podem esgrimir, a hores d'ara. Què cal fer? On cal dipositar la nostra confiança sense acabar traïts, desmembrats, devastats dins nostre? Si ens anomenen pel cognom, sospirem i ens deixem caure, amb un sí als llavis. La tempesta ens espera. Ens lligarem a coberta i ens abandonarem al lament d'aquells que miren sense saber ben bé què hi fan, en aquesta vida. I caurà el teló grec, i acabarà la tragèdia i jo només podré rellegir-me i enganyar-me pensant "ostia p***, doncs tampoc ho fas tan malament!" però serà mentida i realment importarà ben poc.

No vindrem.

No veurem florir els ametllers, no escoltarem les orenetes, no sentirem com la nostra pell transpira sota l'abrasador sol d'estiu. No vindrem, mantenint-nos en els nostres cuarteles de invierno. I les armes?, preguntes aclucant els ulls, desconfiant d'aquestes paraules que s'afilen per si mateixes. I jo que sé. I jo que sé sobre les armes, sobre la vida, sobre els mots que se'ns escapen, sobre els silencis que resulten ser massa punyents per nosaltres, sobre tot allò que vull fer i que acabo sublimant; i jo que sé sobre aquest temps que sempre se m'ha escapat i que ara ens sepultarà sota l'oblit mutu.

No vindrem.

Perquè en realitat no hem existit: no us parlo d'absències sinó de fets que mai han passat. Us enganyo; tanmateix, és cert que jo sóc el major frau de la història.

El principi satànic

2009-05-29T22:07:00.003+02:00

Tinc fe. Tinc fe en que les posicions que cal prendre respecte la vida han de ser del tot o res. Cal acceptar aquesta feixuga existència sense reserves i entregar-nos plenament als seus designis. Tinc fe. He de sostenir el bolígraf amb la fermesa pròpia del qui sap que està traçant les línies del seu destí. Fer cerveses, fumar-se un Malboro, jaure al sol i somriure han d'esdevenir el canal per on propulsar-nos a algun succedani de la felicitat. Fa uns dies escrivia que cal avançar. Ho mantinc, ho reitero. Cal avançar i cal fer-ho sabent-te fugissera. Tot plegat no és res més que el simulacre d'una gran batalla: quan decideixo concentrar tots els meus esforços en transcendir-te, un exèrcit aliat a tu em derrota al desemmascarar-me. La política de contenció sempre acabà sent ofensiva: puc dir-me "escúchalos, a todos, pero que el tono de tu voz lo conozcan sólo algunos y que nadie sepa lo que piensas, déjalos a ellos explayarse. Deja que los demás hablen, tú mantente en tus cuarteles de invierno" i després, transgredir amb total impunitat la norma. Amb diplomàcia, les coses únicament aconsegueixen maquillar-se. La veritat es perd, la certitud muta, la sinceritat s'abandona. Repetim un Hiroshima. Ens hem de trair, ens hem d'esventrar, hem d'esberlar-nos el crani. És necessari escriure un punt i final a totes les històries que ens colpegen, un the end, un koniec. Voldria arrancar-te aquests ulls tan foscos, aquests que s'assemblen al mateix abisme. Vila-Matas s'inventa coses. Jo m'invento vides. Fins i tot la meva.

Ja t'ho has pensat bé això de viure com ho fan els altres?

2009-05-25T17:28:00.003+02:00

2009-05-17T22:40:00.007+02:00

"Però, ¿quin era el camí principal, o més ben dit, quin era l'objectiu? Fugir de la família, del villatge, de la tribu, entendre el món, poder escriure - escriure simplement: no voler ésser un escriptor."

Miquel Bauçà

Mutilació

2009-05-10T21:11:00.007+02:00

Voldria tallar-te les cordes vocals. Voldria amputar-te les mans i deixar que el silenci regnés entre nosaltres. Què importa si es fa de nit i deixem de recordar el per què de la nostra existència? Què importa si ens abandonem al cant de les sirenes, si el nostre lament es fonamenta únicament en la impossibilitat de transcendir? L'abisme ha tornat a renéixer. Seguirem el pas, el que simbolitzi la nostra fe perduda, i intentarem diluir-nos en tota aquesta multitud que plora i es sent desesperada. Aquesta vida que segueix, aquest buit que regna. Tota aquesta història que ha començat a assemblar-se a la que vam superar, anys enrere. Ja no m'importa si sagnes o si em demanes que pugi a la creu a arrencar-te tots els claus que et danyen. Ja no m'importa si plores o si em xiuxiueges que t'he traït. He decidit partir, de forma definitiva, he decidit deslligar-me de tots els vincles que ens unia i avançar. M'has utilitzat. Quina veritat hi ha més enllà d'aquesta? Canten les orenetes i jo pronuncio els versos que permetran que t'alci un altar, en memòria del teu jo difunt. Com a poeta tinc aquest deure: ser inconstant i tintar-me de tristesa perpètua. Només d'aquesta manera podré gestar la gran obra que em farà fracassar per sempre.

2009-05-04T16:21:00.003+02:00

Únicament hi ha una premissa vàlida: cal avançar.

2009-04-28T21:00:00.003+02:00

No es tracta de passar una tarda de diumenge contestant absurditats en una conversa pel msn. No es tracta d'escriure posts a un blog decadent sobre la tragèdia a la que anomeno vida. No. Tot hauria de reduir-se a alguna cosa més, a transcendir més enllà d'aquests quatre tòpics que constantment empro. Però no puc decidir res ara sobre l'endemà; funciono així, improvisant-t'ho tot segon a segon, determinant-me en l'instant que fugaç, desapareix i en condemna a una manera de continuar. I així vaig, desconeixent-me cada cop que obro la boca, cada cop que decideixo, al moment, callar i aparentar una tristesa infinita, una melangia enganxada a la pell. És aquest traçar un camí incorrecte - però de preceptiu seguiment per conservar la coherència - el que em durà fins al mateix abisme, és aquest veure'm com si jo realment no fos jo. I vull estar-ne al marge sense tants artificis, deixar la ploma i el teclat i aquesta prosa enganxifosa, suada, maldestre; aquestes quatre lletres mal posades, aquest punt i apart nefastament situat, tot aquest blog que em condemna a seguir, però a seguir amb l'antifaç de la pedra i la contenció i el teló d'acer que em separa dels que realment viuen, dels que comencen a impacientar-se amb la meva absència. I què fer? I què fer si entre petits vaixells en aigua tèbia vaig comprendre que el final esdevé quelcom de tangible, quelcom de palpable davant meu?

2009-04-23T20:10:00.003+02:00

Ara em desnono, però no de la teva vida, si no d'aquesta mateixa existència, que durant les gèlides nits d'hivern dèiem que era nostra. Ha passat un any i em disposo a superar la barrera psicològica dels dotze mesos. I m'encallo i tremolo i dubto de si convé fer el pas o si, contràriament, la meva naturalesa m'obliga a abandonar-nos mútuament. Tot plegat va tenir tanta importància, tot plegat fou tan intens que ara no sé ben bé com començar a trencar tots els vincles que ens uneixen. Els sacrificis només romanen en la nostra memòria. Vull conservar-ho? Vull seguir immersa en aquesta història que no acaba d'anar tal i com voldria? La gràcia de la meva prosa (la tragèdia de la meva vida) és tenir la capacitat de fer mutar coses simples a gran equacions de complexitat exponencial. Ara bé, si ens trobéssim a les fosques, guanyaria; si ens trobéssim muts i el bolígraf fos la nostra única arma, guanyaria. Tornant-hi, no sé si ja està tot perdut: potser la distància ha resultat imparable i ara es perfila com a invencible. L'adjectiu, el mot just és exhausta. I no només d'engrandir-ho tot, de creure que tot plegat resulta immens, incommensurable i alhora tràgic, si no també per haver de suportar aquest impuls de fugir quan els nervis se'm crispen, quan l'exclusivitat, la rellevància comença a deixar pas a la uniformitat entre iguals. Fins que no assumeixi que el paper - transcendental, de vital importància - que em donares en la història de la teva vida fou un càrrec de durada temporal i que ara comença a diluir-se, no podré determinar si la continuïtat és quelcom que ens pertoca. I mentrestant, segueixo devorant-me els dits.

2009-04-19T20:45:00.006+02:00

Durant la lluita, al esgrimir les espases davant l'enemic, al contemplar la sang i el dolor que s'estenia al llarg del camp de batalla, sabien que la seva existència era tan efímera, tan curta que mai podrien arribar a percebre l'envelliment de les seves mans, el tremolor inherent a la vellesa, la gradual pèrdua de memòria que marca el camí cap a una plàcida mort. Per a ells, la transcendència, la perpetuació, era quelcom d'inabastable, d'impossible, un sacrifici que havia calgut fer en honor del seu país, però també de llurs ideals que aferrissadament eren ara objecte de defensa.

Tanmateix, i malgrat saber que la llosa on la premissa de morir si era necessari descansava sobre les seves esquenes, batallar durant el dia i dormir en un terra fred, amb l'espasa aprop i el nom de l'estimada als llavis tenia una valuosa recompensa. Si bé que cada un d'ells tenia la certesa que envellir de forma tranquil·la, plàcida era quelcom d'utòpic, també sabien que serien immortalitzats per aquell artista que virtuosament els esculpiria de forma majestuosa, recollint l'essència de l'entrega al país, la prevalença dels valors, la justificació de la mateixa mort.

I percebent aquest fet, sabent-se destinats a ser coneguts per sempre, eternament, el seu sacrifici prenia una altra tonalitat, molt més digne, molt més dolça. I ja no importava dessagnar-se enmig del gèlid hivern, abandonats de la mà de déu, sense haver besat els sinuosos pits d'aquella noia amb qui tan congeniaven; ja no importava guanyar o perdre-ho tot o sucumbir al pes de la desesperació, ja no importava res, tot quedava redimit davant la perspectiva de transcendir fins al final dels temps.

Nova proposta pels Relats Conjunts

2009-04-19T02:19:00.004+02:00

M'ungiré amb les essències de l'abisme i entre els glops de la primera Budweiser emmetzinada, recordaré tota la nostra història prescrita. Això - la meva vida - no pot quedar il·lustrada amb la cançó dels Manels: ni jo me'n surto, ni el món sembla tenir cap esperança. I és amb el primer raig de llum, just després de la gèlida matinada on ens vam creure immortals, on deixo reposar sobre els meus llavis el Malboro del que ja havia renegat antany. Entre el fum, en sóc conscient fins i tot abans d'encendre'l, veuré el reflex del meu jo que s'amaga. I és cert, quan començo a inspirar el que em produirà el futur càncer, puc percebre'm en el mateix aire. Però transcendint a ell també et copso, immòbil, dempeus, amb aquella agredolça mirada de reprovació i estima. Què pretens? Què em demanes dient-me, xiuxiuejant-me que no et faci patir? Els camins que jo segueixo no estan preestablerts; no existeix el demiürg que escrigui aquesta tragèdia, que determini el que acabaré fent, el que tu hauràs de dir seguidament, el clima que farà quan jo m'abandoni. No puc prometre't res. Ni tan sols seria convenient seguir com ara. Però ens és igual, a tu i a mi, i continuem amb aquestes paral·leles traçades de forma maldestre, aguantant totes les paraules pronunciades amb un ànim lesiu, tots els somriures dels que n'emana certa mentida.

Malgrat ser nit freda per ser abril, quan baixem a la platja hi trobem a Kafka.

2009-04-10T01:32:00.006+02:00

En un dia on la pluja oferí una petita treva, la noia que podria dir-se Clàwdia i la seva acompanyant passejaven per una ciutat que els hi era desconeguda. Tot i així, ambdues caminaven amb seguretat, com si sabessin on dirigir-se. La noia que podria dir-se Clàwdia no tolerava asseure's i deixar passar la tarda; en canvi, la seva acompanyant - que ben bé podríem anomenar Clarissa - no tenia cap altre més desig que enfonsar-se en un sofà d'un d'aquells bars moderns, demanar-se un tallat amb gel i observar com el sol defallia en el mateix horitzó. No és que la noia que podria dir-se Clarissa gaudís deixant perdre un temps que de gran enyoraria, ans al contrari, però per a ella la felicitat era allò, relaxar-se amb un bon cafè, una companyia immillorable i oblidar les hores. Per la noia que podria dir-se Clàwdia, això resultava insuportable. S'avorria solemnement - fins al punt de fullejar absurdes revistes - i es removia amb constància en la butaca, proposant activitats per omplir aquells buits. Lògicament, per un observador aliè i extern a ambdues senyores, tot plegat resultava una absurda lluita. Malgrat els vincles que les unien, ningú havia dit mai que haguessin de ser iguals en tot. Ni tan sols elles mateixes ho sospitaven. Tot i així, quan la noia que podria dir-se Clarissa s'aixecà amb resolució i digué amb fermesa que ja podien marxar, les dues van saber que una part d'elles s'havia esquinçat davant l'evidència d'aquesta diferència, d'aquesta divergència tan profunda, tan essencial.

Tanmateix, quan la noia que podria dir-se Clarissa es trobà sola, pensà que només havia sigut un malentès, una falta de comunicació, falta sens dubte imputable a ella i a la seva incapacitat per expressar coses que vesessin de les seves entranyes. I se n'anà a dormir, just quan les primeres gotes de pluja tornaven a caure, amb la promesa d'intentar extreure's la màscara per dir allò que resultava vital: la quietud que ella buscava al asseure's i quedar-se immòbil, amb un somriure als llavis i un cafè a la mà, tenia la única finalitat de gaudir de la companyia de l'altra, sense interferències, sense pertorbacions alienes, sense saber-se preses pel mateix temps.

El que no sabia la noia que podria dir-se Clarissa ni tampoc la noia que podria dir-se Clàwdia, és que l'abisme que havia nascut entre elles les acabaria engolint, poc a poc, sense que se n'adonessin.

2009-03-30T09:03:00.001+02:00

Actualitzar un dilluns des de la universitat. Esmorzar però sent-ne conscient que el temps s'esgota, que ja, tot plegat començar a ser irremeiable. Dir-te que el que vulguis, que no m'importa. Dir-te que és millor si ho deixem córrer tot, si en comptes d'enfrontar-nos-hi permetem que s'escoli riu avall, fins a desaparèixer en el vast oceà. Xiuxiuejar que més endavant, quan les meves mans comencin a tremolar i la meva vista es ressenteixi de tot l'esforç fet, demanaré abandonar-me, arran la carretera, en una cuneta gelada, bruta, decadent igual que la nostra ànima. Tot són veritats quan sé que les corretges ens lliguen fins a fer-nos sagnar. Tanmateix, ens és igual, i aquesta és la tan anunciada frase que ens canviarà la vida. Ens resulta indiferent morir o viure o contemplar Barcelona a través dels ulls d'un cec. Les pinzellades de colors, les tonalitats entrellaçades, els Rothkos que resguardem en la nostra habitació només són accessoris que no converteixen la nostra mediocre existència en una de més interessant. I vaig plorar, per a què mentir-nos, per a què amagar les llàgrimes entre les meves mans. Vaig plorar i tu deixares descansar una mà en la teva esquena i passà un tren - ens travessà, millor dit - i mentre esperava, allà, en un capvespre gèlid, jugava amb la idea de jaure enmig de les vies i deixar-me aniquilar de la manera més macabre possible. El problema descansa en el dubte. El que cal saber és si aquesta primavera tornarà a ser tan càlida com l'anterior. Tot i així, fins i tot el nostre desglaç comporta el perill de morir submergits en l'aigua.

El pelele, Goya

2009-03-14T23:07:00.005+01:00

En realitat, no era la primera vegada que jugaven amb ell. El primer cop, li van prometre amor etern, però mentre passejaven pel parc, amb les mans entrellaçades i el seu cor bategant amb la força pròpia de l'adolescent captiu per la bellesa, ella pensava en un altre. Després d'aquest primer desengany, i per ser el primer el més dolorós, el més punyent, el que més va fer sagnar-lo, es va tornar a enamorar d'una noia de cabells llargs, quasi infinits i de mans lleugerament pàl·lides. Aquest cop, essent més prudent, no va jurar-li que l'estimaria per sempre però si que apostà fortament per aquesta relació que cregué beneïda pel mateix Déu. Tanmateix, també en aquesta ocasió el temps conspirà en contra seva i la seva innocència no li va permetre veure com la que era la seva noia intimava amb un altre durant les melangioses tardes de diumenge. La tercera vegada fou una cosa totalment imprevisible: la coneixença d'una persona agradable, amb la que congeniava plenament, el pas del temps, la certesa de percebre, mesos després, que ell ja no concebia la vida si no era al seu costat. Podríem dir, ell podria dir que aquesta va ser la vegada que sofrí més, o com a mínim més intensament. També la causa era diferent de les d'antany: ella no l'estimava, malgrat tots els esforços que fes, malgrat totes les flors regalades a mitjanit, tots els sopars on ell la convidava, totes les passejades arran el mar, amb les mans quasi tocant-se. Però no. Per més que ho intentava, sempre hi havia un abisme, una distància que els situava a cada un d'ells en els extrems més oposats del món. La quarta dona que li robà el cor feu el mateix amb la seva cartera. Va ser una relació fugaç, plena de desconfiança i de recel, però que no obstant, exercia sobre ell un cert atractiu. En la repulsió hi trobà la l'atracció.

I conclou, fent observança de la seva pròpia història, que ha estat emprat com una joguina, com un passatemps humà sotmès als designis més caprixosos de les seves quatre amants. Però segueix viu, malgrat que li hagi costat Déu i ajuda haver arribat fins aquí.

Nova (i humil) proposta pels Relats Conjunts

2009-03-04T22:02:00.005+01:00

Llegir a Vila-Matas. Tenir la certesa que podria recórrer tota la ciutat sota un paraigües d'allò més kitsch. Contemplar com els plats es succeeixen, un rere l'altre, incessantment, durant un dimecres qualsevol. Ja arriba la primavera, quina veritat tan innegable, ja arriba la primavera i amb ella el temps que fuig i s'amaga i esdevé la mesura de tot, de tot plegat. Repetim, ens repetim. I ens assimilem al nostre jo passat, quan perplex ens pregunta si realment torna a ser dilluns. Vaig ascendir per les Rambles amb un Rothko sota el braç. Quan aquell home, d'accent argentí i amb sabor a mate als llavis, em preguntà el per què de la meva especial estimació a aquella obra, vaig tartamudejar. Com poder traduir el sentiment a paraules sense que es perdi en el camí, en aquest procés químic excepcionalment complex, l'essència del que realment colpeix, del que realment em colpí en aquell divendres de juny? Com poder articular en paraules el miri vostè, és que resulta que fent observança d'aquest Rothko, d'aquest precisament, vaig poder percebre, d'una manera tan vívida, tan colpidora, el món i la seva absurditat i el sofriment de l'artista per a plasmar el que en realitat volia i la meva desesperança i el temor i el silenci i tot, tot plegat, cada moviment, cada vaivé que en aquell moment succeïa, cada respiració, cada batec, tot, que tinc la impetuosa necessitat de tenir-lo a casa. Imaginava que li deia tot això, amb vehemència, fins i tot amb una llàgrima en les meves galtes mentre ell impassiblement enrotllava la làmina per a posar-la en el tub de cartró. Ufanosament, després de rubricar, i com una majestuosa dama en estat de dol, ascendí des dels mateixos inferns fins al capdamunt de Barcelona. I des d'allí, emulant el famós Friedrich, em vaig adonar que realment es necessita d'aquesta gran ciutat per a mesurar la nostra solitud.

2009-02-28T00:57:00.002+01:00

Els cadàvers floten en l'aigua. Les nits resulten fredes i solitàries. Quan bufa aquest vent extremadament gèlid, jo només puc morir i deixar que el temps passi, que m'oblidin. Com avui, que els observava i desitjava que tu hi fossis, que poguéssim discutir sobre la nostra mísera existència, sobre les pinzellades d'un Rothko, sobre les similituds i diferències entre el meu estil literari i el d'aquells que s'alcen anomenant-se amics teus. El nostre propi esclau és el temps que s'envà d'aquesta estúpida manera. Ara que faré un any més, ara que envelliré, ara que voldré tornar a renunciar a tot allò material que he anat acumulant, percebo amb més força que mai quant he callat. El problema és fins on estic disposada a perdre'm únicament per a satisfer-te. Podria deixar-ho tot, i aquesta frase és de tal certesa que em deixa immòbil, quasi morta. El vaivé de tots aquests dubtes que m'acaparen és el plaer agredolç de saber que el cor encara batega. Però ahir vaig tornar a encendre una cigarreta, sense cap tipus de dubte. Perquè ja ho tinc això, puc transgredir totes aquelles normes que m'he imposat sense que el pols em tremoli, sense que trair sigui una cosa que em costi massa. I recitar a Whitman i reflexionar sobre la naturalesa de la mateixa herba i comprar-me l'últim Mishima que em falta i recuperar a Vila-Matas i vagar per l'Fnac sospirant, sabent que, com la senyora Dalloway, malgrat celebrar una festa té la certesa que tot, absolutament tot, va i anirà malament, ara i per sempre. I saber, senyors, senyores, que això comença a ser el preludi per les meves pròpies Dark Paintings.

2009-02-18T17:33:00.003+01:00

Hi ha dies que tot resulta tan reconfortant, tan plàcid que fins i tot espanta. Hi ha dies que no importa que el sol decaigui en l'horitzó, que a trenc d'alba un lleuger plugim ens mulli, que les hores s'escolin amb més rapidesa que mai. El nucli dur de la nostra vida és saber distingir aquests moments i retornar a la llar amb el somriure del qui sap que ha vençut, durant vint-i-quatre hores, la mateixa tragèdia al rostre. No obstant, el demà espera, arraulit, anhelós de sang fresca, disposat a mutilar-nos i perforar-nos fins el racó més profund de les nostres entranyes. Amb la primera imatge de la ciutat comtal caldrà sobreposar-se a les llàgrimes i mantenir el pas ferm i la mirada fixa en el llunyà horitzó. Serà preceptiu, abans de sortir de casa, vestir-nos amb l'armadura més resistent i col·locar-nos, sense pressa, totes aquelles màscares que resguardin el nostre interior dels ulls aliens; però també dels nostres, perquè vergonyosament, abaixarem la vista en passar davant cada mirall. I aquesta serà la nostra rutina, fins a trobar totes aquelles paraules que materialitzin els nostres sentiments, les nostres inquietuds, les nostres pors.

2009-02-11T22:00:00.003+01:00

Ahir parlava de la possibilitat dels bombardeigs aeris. Avui he deixat que la pluja em mullés, tot passejant prop Santa Maria del Mar. Demà sentiré la temptació respirar prop meu, just quan l'últim tren de la nit entri a l'estació. Veurem com les rates s'escapoleixen d'una mort segura, i, no obstant, nosaltres ens sentirem tan presos pel teixit obscur que reconvertirem la nostra existència en una suma aritmètica igualada a zero. Els límits a l'infinit no coneixen els preceptes legals on emparar la nostra pretensió auto-destructiva. Jo sóc el fum i l'embriaguesa de qualsevol divendres a la nit. Nosaltres, tots, som els hereus (els esclaus) de totes les tradicions absurdes. No hem entrat i desconec ben bé el perquè. Tanmateix, de lluny sentia la seva veu. L'he compadit. Tanta solitud. Tantes ombres esperant en el xamfrà, tants regals que acaben tornant-se invisibles. Som humans i cobejam allò que ens pugui fer esdevenir més importants. Com retreure'ns el nostre comportament al rebutjar l'ampolla de vi més econòmica? Sigui com sigui, tot està tintat per la més absoluta indiferència: els núvols, la pluja, aquest sabor agre als llavis, les promeses sobre el futur que s'abalança de forma irremeiable. Cal aturar-ho tot, suspendre-ho i entrar dins l'església i asseure's i pensar, no en Déu, no en la fe si no en la vida mateixa, la meva, la nostre, la d'aquells que en comptes de somriure'ns ens apunyalen.

2009-02-08T22:14:00.003+01:00

Puc dir que he estat aquí i allà, que he travessat el Danubi, que he passejat pels humits carrers de Sarajevo, que m'he sentit reina enmig de París, que he begut vodka a Moscou. Puc fer-ho, i no seria tan fals. Però quina importància té? Jo puc ser infinites coses. Puc contenir dins meu milions de paraules. De l'esguard de la tragèdia n'emana la meva història. Tot plegat resulta estar immòbil, suspès en l'aire. L'equilibrista s'ajuda de les seves ombres per tal de precipitar-se el més ràpidament possible a l'abisme. Em fa mal. Em fa mal haver-me tret totes les màscares i haver-te escrit tots aquells mots certs. Ara què? Em promets un futur, però com mantindràs aquest jurament quan som dues paral·leles? El temps ens acabarà separant. Els vincles es desfaran en l'aigua i llavors tots aquells vaixells que ens esperen naufragaran, de forma irremeiable. Això és la vida. Saber que el que ara tens, acabarà escolant-se pel clavegueram i que en el futur, només seràs capaç de lamentar-te per totes les pèrdues. Ho sé. Dibuixant en l'aire i en el fum del Marlboro el nostre destí, percebo el regust d'un lambrusco, pres durant un juliol qualsevol, en un restaurant italià qualsevol. Què sóc? Només la suma de totes les imperfeccions possibles, només un cúmul de núvols i pluja i vent i tragèdia. Ostento el poder d'aniquilar-me quan el dubte tot ho governi. Tant automatisme ens fa respondre a estímuls de forma premeditada. No el vam reconèixer d'aquella manera. Per això vam pecar. I ara, el tast de vins de dimecres durà noves confrontacions. Jo defensaré la seva poesia, jo defensaré la vulnerabilitat que emana del blau Y.Klein; tu diràs que segueix ostentant la mateixa condició de traïdor que antany. I no descansa aquí, en aquest punt, la gràcia de tot plegat? Batallar dialècticament i sofrir ferides invisibles i al final, la calidesa, la certesa que sempre sonaran les alarmes quan ens danyin. Hem teixit, amb les paraules, amb els fets, amb els somriures, la mortalla amb la què enterrar la desconfiança de l'abans. La victòria sobre la vida serà nostre. No obstant, tingues la certesa que és temps de bombardeigs aeris.

2009-02-01T19:21:00.004+01:00

És difícil. És difícil deixar d'escriure com si tot plegat estigués cobert per una mortalla de tenebra, és difícil somriure quan tens la certesa que tot desapareix sota la calidesa d'uns dits que no són els meus. Això i les ombres, i el nostre retrobament en carrers negats, i aquest vent que ens colpeja i ens apunyala, i nosaltres que ens separem quan el sol decau, quan el destí es dilueix, quan jo esdevinc tan dèbil que puc atrevir-me a pronunciar les paraules que governen dins les meves entranyes. Només cal deixar-se dilapidar per centenars de mots quan la tarda ens esclata a les mans. En el preludi de la guerra, veurem com el món naix dintre l'ull. I llavors de la música, i llavors de Mishima, en brotarà el sentit a tota una existència. Però de moment, esperem, immòbils, sense fer el pronunciament decisiu. Davant nostre passaran totes aquelles oportunitats que antany anhelàvem i, tot i així, haurem de callar i mossegar-nos els llavis i seguir arraulits, tremolant de fred, moribunds. Realment, ja està tot decidit. Les cartes s'han posat sobre la taula, els peons han sigut sacrificats en favor de la reina, el whiskey ha estat servit i tots els cigarrets reposen, consumits, en el cendrer que et portaren de països estrangers. I nosaltres què? - em preguntes. Responc amb el silenci i deixo que la riuada se'm endugui. A vegades, és millor no fer evident allò que letarga sota la nostra pell. L'abisme conquerirà tota la terra que els nostres ulls albiren. Només podrem caure de genolls i implorar, en les esglésies contra les que ahir blasfemava, per un camí que s'allunyi dels espinosos rosers. Hem nascut, no obstant, per a collir els lliris de l'avinguda de la mort.

2009-01-28T22:49:00.003+01:00

Ningú ens assegurà que fos fàcil. Ningú ens assegurà comprendre les accions dels altres o no compadir-nos d'aquells que agonitzen. Som els hereus d'una tradició que ha quedat materialitzada avui, abans del migdia, en una cova humida i fosca amb sòl de marbre. Les similituds han esdevingut tan insoportables que he claudicat: pres del dolor només he sigut capaç d'emmudir i deixar passar el temps entre maldestres arguments laboralistes, buits. Segurament, el sentit a tot plegat és reconèixer que no vaig cloure els ulls quan era preceptiu. Demà voldré caminar per la platja en silenci. Demà voldré asseure'm en alguna església, absort en la contemplació de com la llum s'escola a través dels vitralls, meravellat de la fe dels demés, desconeguts tots plegats, aliens a mi. En certa manera, és sentir la basarda del vincle, ja perpetu i irremeiable. Tanta armonia afectiva, tanta transmissió de sentiments provoca que totes les furioses ones colpegin sobre la sorra que jo regno. Al final, acabo sent coronat amb espines i sacrificat en favor de la resurreció de la carn. No importa res, si ho vols preguntar. Ni tu, ni jo ni totes aquestes xarxes i teranyines que ens ofeguen, ni el nostre futur, ni totes les paraules que jo pugui escriure't en aquella moleskine regalada. Jo ja vaig vessar-me antany. Tu t'asseques poc a poc, a cops de tragèdia.

2009-01-21T21:47:00.002+01:00

Neix el món dintre l'ull i el cor batega amb la desgana del que es sap condemnat, per sempre. Beure de la mateixa copa dels que odies i sentir el tacte fred de la pell morta d'aquell que et serveix el cafè just en el moment anterior a la sortida del sol. Quan camino, intentant no caure fulminada al procurar no precipitar-me dins l'abisme que s'estén a la meva esquerra, els colors es fusionen i bufa un vent gèlid, com el d'avui. He arribat, enlloc, i plovia. I m'he sabut perdre, amb un virtuosisme que m'ha fet témer pel meu retorn a la llar, sempre càlida, sempre deserta. Sigui com sigui, he parlat i he sentit com les paraules em devoraven. De la carn, de la sang n'han extret la matèria necessària per a sobreviure i jo he marxat, indiferent a tot, aliena a la vida mateixa, essent només os. I en la primera ràfega de records m'he convertit en pols (pols a la pols, temps al temps) i allunyant-me en l'aire, he callat, també per sempre. Però tot són intents frustrats i al capdavall, la poesia és tan defectuosa, tan inexacte que resulta impossible plasmar tot allò que s'esdevé dins un mateix. Així que cosir-se els llavis, esquinçar-se la pell i traçar l'última línia d'una obra que agonitza i mor és la única solució que ens estalviarà les cadenes, les manilles, la tortura. La vida. La vida. Aquesta vida, la nostra vida. Això que ara construïm dia rere dia, somriure rere somriure, silenci que amaga totes les paraules que batallen per a sortir. La nostra vida. La vida que quedarà sepultada sota el temps i l'oblit, que es devorarà a si mateixa; la vida que, a la llarga, ens acabarà fent tan de mal, tan dolor que renegarem d'allò viscut. La vida.

2009-01-07T01:00:00.001+01:00

De la Roma que ens va veure créixer ja no en queda res. Just quan vaig sortir a coberta - el mar davant nostre, devastador, insondable - se'm tacà l'abric amb quelcom negre, profund. Vaig creure que era el signe inequívoc que passaria alguna cosa terrible, tràgica. Però no vam naufragar i rèiem al arribar al port de Gènova. No puc dir amb exactitud que passà després. Només recordo les nostres mandíbules desencaixades, el pas del temps, les nits en vela, l'assumir-se en una melangia difícil d'arrancar de la pell. Tan sols vaig proferir un únic lament, que tanmateix, esquinçà la tela de la gran obra mestra que preveiem començar a la tornada. Tampoc recordo si la pluja que queia sobre Florència era certa. En realitat, no puc assegurar que hi fos, en algun moment, a Itàlia. La dissolució d'aquests records en els anys s'assembla a la desaparició d'una gota de sang en l'aigua que tan desesperadament buscàvem, encara més temps enrere. Tot ha vingut, aquests mots, aquesta indecisió, aquests dubtes en dibuixar el que sí vaig viure, en la certesa que els dies passen de forma excessivament ràpida. I aquest fet em comença a produir una profund temor. Però sí, vaig travessar Roma sencera i vaig contemplar la seva lluminària des d'un autobús. Vaig escriure quatre frases a Florència, vaig caminar sobre els canals de Venècia. Malgrat viure-ho, ara ja no importa. La distància, aquest rellotge que tot ho engoleix, que tot ho destrueix, ha conferit a aquestes vivències una aura de somni, d'irrealitat. Ara més que mai poso en dubte la meva existència.

2009-01-02T18:01:00.003+01:00

Calia retornar a la llar i sentir que la vida era literatura. Només això. Caminar i xiuxiuejar versos de Baudelaire, caminar i recordar fragments de Woolf. Girar-se, de sobte, en el moment descrit com a negra nit i tenebra i descobrir, prop el xamfrà, com centenars de figures fantasmagòriques es burlaven de la processó literària que improvisadament es desenvolupava. Però només hi era jo, jo amb ulls plens de follia, amb els llavis secs, amb un cigarret a la mà aguantat de forma maldestre. I èbria, com sempre, èbria de poesia, de vi o de virtut, executava amb magistral precisió els càntics de la única religió que sentia. I m'agenollava enmig de la carretera, aliena als vehicles que se'ns dubte podien procurar-me un destí d'allò més tràgic, i buscava, a palpentes, l'herba de la qual Whitman en desconeixia la naturalesa. Però malgrat el meu anhel secret de respondre, malgrat la meva voluntat de descobrir totes les vicissituds dels versos, no vaig poder articular el mot exacte. La vida era literatura, ho sabia, la vida era literatura just quan l'albada començava a despuntar i els vidres a la meva sang començaven a desfer-se, i tanmateix, no era capaç d'endinsar-m'hi i alçar-me com a missatger dels mots, virtuós, excels, el gestant d'una prosa diferent, colpidora.
Derrotada, no únicament per la veritat si no també pel temps i els primers raigs de sol, vaig entrar a la llar amb el cap cot, percebent el terrible desengany. Els mots paulatinament m'abandonen. En la meva prosa hi descobreixo faltes que m'avergonyeixen. Les meves mans ja no transcriuen les paraules que antany emanaven de mi, sense pausa, amb la brutalitat pròpia de l'adolescent. Ni tan sols sé esbossar correctament les imatges que dins meu letarguen. La vida és literatura, sí, però precisament no la meva.

2008-12-29T10:21:00.003+01:00

Observàvem Barcelona enteranyinada a una certa altura, dubtant sobre si llançar-nos o no al buit. Masses dubtes, masses històries que ara ens impossibiliten avançar, masses màscares que ens fan callar totes aquestes paraules imprescindibles de dir. En realitat, sóc i em sento abjecte. Davant teu, davant hom. No em distingeix la meva prosa. No podré mai dedicar-te quelcom, amb la més sincera humilitat. L'abisme, el mateix, l'únic existent des de sempre i fins ara, seguirà separant-nos quan els nostres cabells comencin a tenyir-se de blanc. Amb la ploma m'esquinçaré la pell i no serà el mitjà per a vehicular una gran obra. Però no entens la transcendència de la meva poca fe i segueixes creient en coses que no han existit mai. No et culpo, però em colpeix aquesta bondat que emanes, aquesta diferència entre la teva i la meva naturalesa. Com negar-me a acotar el cap, signe inequívoc de respecte, de lleialtat, cada cop que em mires? M'hi he d'acostumar. No a tu, si no al fet que dipositis certes esperances en mi. Tanta novetat. Tanta història rellevant. Aquest any que ara s'exhaureix em veurà sagnar un cop lliuri totes les batalles que em corresponen. I de les cicatrius, les antigues, les noves, n'emanaran els versos amb els que culmini tota una vida en silenci.

La gran ona de Kanagawa

2008-12-11T22:21:00.004+01:00

Dinava sol enmig de la multitud, acompanyat únicament per la premsa gratuïta del dia. Deixava lliscar la seva mirada sobre els titulars, aturant-se especialment en la secció de política catalana. A vegades escrivia un parell de mots en una llibreta desgastada, símbol inexcusable que gestava el seu pròxim llibre. Alguns dies, perdia la mirada al fons del seu plat, i reflexionava, deixant la forquilla suspesa en l'aire, sobre la idoneïtat dels seus actes. Vist des de la llunyania emanava una aura de tristor profunda, i malgrat saber que potser l'exili que els de la seva condició li havien imposat es trobava justificat i merescut, era inevitable defendre'l per sobre de qualsevol cosa.
Així, aquesta visió d'una solitud devastadora i constant, aquesta percepció de l'abisme al voltant d'un similar, em colpí, d'igual manera que ho feu la certesa del sentiment de compassió. La fúria pròpia d'un oceà convertida en idea s'adentrà fins les profunditats de les meves entranyes i, provocant-me un sabor salat als llavis, únicament vaig poder sentir la força irremeiable que m'empenyia mar endins, manllevant-me de la distància, de la desconeixença, de la timidesa.

I, quan m'hi vaig seure just davant, quan li vaig somriure, la marea s'enretirà deixant entreveure una terra erma.

Humil i poc inspirada proposta per l'últim Relat Conjunt

2008-12-07T21:51:00.005+01:00

Què la vida sigui com una cançó de Mishima, és un fet que només a tu t'és atribuïble. Vaig passejar sota les llums de nadal encara no enceses pregant per una distància necessària en un moment d'impàs, que podia ser transcendental pel desenvolupament d'aquesta història. Quan es van encendre, divendres dia 5 de desembre, la missiva fou decorada amb dues pinzellades pròpies del geni Rothko. Però no es deia res, ni en la carta, ni en la vida, ni tan sols en el mateix abisme on vaig deixar-me caure antany. Buscava entremig de l'herba i recitava a Whitman (un niño me preguntó ¿qué es la hierba? mostrándomela a manos llenas; ¿cómo podía responderle?, yo no sé más de lo que sabe él) i caient de genolls, vaig percebre el pes de la meva ignorància. Jo ara m'equivoco i amb una tècnica barroera, dolorosa, busco dins la teva ànima respostes que puguin aplicar-se a la meva existència. Busco la meva llum i no importa si sagnes o crides o et lamentes per la meva manca de tacte. És mentida. Sàpigues-ho, això que escric, com tot, no deixa de ser mentida. Ara em descobreixo ferida per aquest vincle. Però encara no puc entendre el per què. Sé que hi ha quelcom que es mou, que s'arrossega llastimosament dins meu. Sé que hi ha una barrera, un pacte de silenci que no pot ser trencat, sota cap concepte. La clau, el futur, el somriure franc i sincer es produirà quan esbrini la seva forma, la seva naturalesa, equidistant a la meva.

Relats Conjunts

2008-11-20T22:58:00.006+01:00

Tu pensaves què respondre mentre t'aguantaves el cap i deixaves reposar els dits sobre els teus llavis agredolços. Jo, pres del temor, pres d'aquell silenci que tot ho embolcallava, vaig fixar la mirada en el punt en que tu t'havies abstret. Ho havia d'haver dit, o hauria hagut de callar, per sempre? Fins a quin punt t'havien colpit les meves paraules? L'infinit, allò que tan atentament miràvem per no mirar-nos, bategava; contraient-se i dilatant-se observàvem el procediment que els nostres cossos realitzaven, però a una velocitat molt més accelerada. Tot quedà immòbil, inert, mort, sota el pes de la nostra incomoditat. Era cert: jo esperava una reacció, t'esperava, i tu buscaves les respostes més enllà de tot allò sensible.

Mentrestant, els núvols cobriren el cel i en l'olor, s'albirava pluja.

Com sempre, humil proposta per als Relats Conjunts

2008-10-24T21:59:00.008+02:00

Boomp3.com

El que ahir em semblava terrible, devastador, avui és l'ombra d'allò que hagués pogut ser. Apilo els llibres aquí, al meu costat, i més enllà, a la capçalera del llit, i passo el dits sobre els seus lloms, fent-los estremir per la basarda de saber-me una fera amenaçant. Sentia la ràdio potser fa un parell de dies i vaig veure el meu món eclipsat davant un refrany si més no d'aparença inofensiva: "sempre que ha plogut, ha parat de ploure". Curiosament, podria fins i tot assegurar que aquell dia plovia, reflex meteorològic de la batalla que en la meva ànima es lliurava. Són certes totes aquestes coses en les què fonamento la meva absència? Deslluirar-te del que invisiblement et lliga a aquesta gran ciutat (la qual es necessària per mesurar la nostra solitud), i fugir - o marxar, com prefereixis - on jo no refusi mirades alienes i pugui somriure't, sense veure'm irremeiablement atropellada per un autobús qualsevol. És cert que ara és impàs i l'únic que puc fer és abocar-me al límit de la copa i dirigir els meus ulls al rogenc horitzó, com si la pregària fos xiuxieujada en el més sincer dels tons. És cert que ara és temps de callar i deixar que les paraules emanin de la meva pròpia pell. No obstant, és lícit aquest comportament? Puc seguir agonitzant davant el palau de justícia i després fingir, com si res hagués passat, com si jo no hagués mort només una mica, però el just per saber què res em pertany? És aquest so metàl·lic, aquesta discussió entre espases, aquesta certesa de saber-se apunyalat en un acte fruït de la més abjecte traïció el que em trastoca i acaba empal·lidint les meves mans i fent tremolar el meu pols. Tanmateix, és el que requereix la història. I és, sobretot, el preu que cal pagar per a evitar que la consciència es remogui, com un moribund que encara no ha desistit en el verb i l'acte de defallir.

¡A ti, vieja causa!
A ti, causa inmarcesible y apasionada. Vieja causa.
Idea firme, constante, dulce,
inmortal a través de las edades, razas y naciones
al cabo de una triste pero grandiosa guerra librada en tu nombre
(creo que todas las guerras de la historia, y así será siempre, fueron
libradas en tu nombre)
te dedico este canto que acompañe tu eterna marcha.

[...]

En torno a tu idea gira la guerra
con toda su ira y su vehemente haz de causas
(sus amplias consecuencias se extenderán por tres veces mil años)
estos versos son para ti: mi libro y la guerra son una entidad sola
y en su espíritu nos confundimos yo y mí mismo, como la contienda
en ti,
como la rueda que sobre su eje gira, este libro sin saberlo,
se mueve en torno a tu idea.

Whitman

Jo no crec en la meva/teva/nostre victòria, però si en la certesa de les paraules.

2008-10-15T22:39:00.004+02:00

Boomp3.com

En un intent per no perdre l'equilibri, caminàvem per Barcelona evitant alhora, precipitar-nos a l'abisme on totes les paraules són veritat i guarden aquest dolor, terrible, profund, que constantment intentem defugir. Hem sigut covardes, tu mentre callaves i deixaves volar els teus pensaments, jo quan entrellaçava la mirada amb estranys, quan procurava no morir sota un Mercedes blau elèctric. Des del capdamunt del Corté Ingles, americà i cafè amb llet sobre la taula, hem albirat mitja ciutat amb l'espant de sorprendre-la massa calmada, gairebé morta. El rellotge justament marcava les quatre i mitja i jo m'he sentit, parafrasejant a Miqui Puig, mal pero acostumbrado. T'he mentit per no dir-te que t'havia comprat aquella primera edició que tu mai havies pogut aconseguir. Serà qüestió d'esperar pacientment que la gelidesa de l'hivern ho governi tot i donar-te'l, amb un somriure sincer als llavis i l'esperança d'arrancar-te un parell de llàgrimes, tímides, càlides, fruït del ressò del fet dins les teves entranyes. Quan tornàvem, el Sol amenaçava en desaparèixer en el mateix horitzó que tan proper ens ha semblat a mitja tarda. La velocitat ha substituït la lentitud amb la què passejàvem i jo he inclinat el cap, finestra enllà, per arrencar dels estanys conductors que ens ultrapassaven declaracions de tragèdia. Al tren, quan tot estava mig perdut i amb les paraules no dites teixia la meva pròpia mortalla, m'he adormit amb uns versos de Pizarnik als llavis.

Al arribar a casa, plovia.

2008-10-01T20:35:00.005+02:00

Boomp3.com

Ahir, després de retornar Les Hores a la prestatgeria, vaig acariciar el llom de tots els Woolf i vaig dir-me: per què no? Per què no tornar a rellegir-los, poc a poc, en un intent d'intentar copsar totes aquelles pinzellades perdudes en la primera lectura? Així doncs, ignorant la pila de lectures per als viatges en tren 2008-2009, vaig agafar decidida el Mrs Dalloway.

He de confessar què, per una misteriosa i desconeguda raó, la prosa de V.W. m'entristeix. Fins i tot, asseguraria que, en aquest sentit, és per a mi una fatal elecció com a lectura matutina. Podríem dir que els mots em fereixen i que tot plegat canvia i que el món - absurd, sempre - es tinta d'un color pròxim al negre, però jo he de continuar, seguir existint, arribar a la universitat, fingir quelcom que no sento.

Més tard, al migdia, retornava a la seva lectura prop de l'Arc del Triomf, fent temps. Llegia la part on Maisie Johnson es troba amb Septimus i Rezia (pàgina 31, Alianza Editorial) i com aquest encontre, que només dura uns segons, el necessari per demanar una indicació turística, li provoca tal trasbalsament intern que de cop, tot li sembla estrany, terriblement estrany.
És això el que converteix la Woolf en una virtuosa; és aquesta capacitat per descriure a la perfecció els petits canvis que el món causa en les persones, és aquesta facultat de plasmar en el paper les oscil·lacions - entre l'alegria immensa i la profunda malengia - il·lògiques de l'ésser produïdes per qualsevol trivialitat en la nostra vida més ordinària.

I de cop, s'activen els aspersors i penso en aquella aigua i en el temps i en la gent que passa sense destí o potser amb ell i en la vida que deixo perdre mentre m'aferro a ben bé no sé a què i tu i l'amistat i aquestes cadenes que em lliguen al fracàs i la indeterminació i tot, absolutament tot, pren un altre color i el meu reflex es dilueix en el mateix líquid que rega la gespa. I em sento, no una Virginia Woolf perquè això seria blasfemar, si no algú que ha entès les vissicituds del viure i s'hi sotmet, incapaç de fer altra cosa, incapaç d'equilibrar-se.

2008-09-23T22:26:00.005+02:00

Ahir parlava de l'albariño i avui me'l bec, amb una certa taquicàrdia per aquesta inèrcia que retorna per a dominar -de nou - la meva existència. Per myspace, escolto el nou cedé de Miqui Puig i sent fidel al que canta, dijous sacaré a pasear mi doble condición. No sé si tot està perdut d'avant-mà o bé encara hi ha l'esperança que reneixi la història antiga com un au fènix; no obstant, sí que tinc la certesa que hi haurà una batalla i que de mi, en vessarà la sang per on floten els vidres sobre els que abans esnifàvem la pròpia vida. Vam canviar en algun moment sense determinar encara, vam mutar cap a quelcom que encara no entenem i de nosaltres aflora una misteriosa necessitat de llegir poesia - ahir en parlava, avui ho proclamo - i d'escriure, però fer-ho febrilment, com si en cada mot se'ns anés la mateixa existència. En realitat és així: cada frase esdevé el fonament d'un nou món, on allò real no delimita els nostres anhels, on la pluja es converteix en aquest albariño suau però embriagant. I enfollir amb la certesa que ja res importa i que tot plegat és susceptible de ser tirotejat amb la més profunda crueltat. No res: el temps passa, veritat irrefutable que s'estén sobre nosaltres assimilant-se a la mortalla feta de tenebra; el temps passa i envellim immersos en el dubte de dir allò que no gosem i de fer allò que ens acovardeix efectuar. Som el màxim exponent del que critiquem en els altres. Val la pena veure-ho ara, que (només) comença a estar tot perdut.

2008-09-21T00:08:00.004+02:00

Boomp3.com

Emprenc l'últim tram del camí de forma lenta, sabent que es reprendran totes aquelles batalles que quedaren pausades quan florien les roses i que la sang tornarà a vessar, de forma irremeiable. Amb la gelidesa al cor, només podem embriagar-nos amb un albariño dut del meu últim viatge. Aturar el temps i asseure's prop de l'abisme i contemplar la bellesa de l'infinit i la immensitat de la tenebra. Quedaran les paraules orfes i jo intentaré plasmar totes aquelles frases que resultin sublims, sense les faltes d'ortografia que tant m'embruteixen. Abjecte, al cap i a la fi, abjecte i condemnat per totes les màscares que vam importar de Venècia; abjecte i lligat a centenars de cadenes que delimiten els conceptes fonamentals de coherència interna i pau social. Sembrar les llavors de la hipocresia i renéixer, deixant enrere tots aquells pensaments que m'imposaven el canvi. La promesa de travessar el Mediterrani és fruït d'un dinar amb gent aliena a mi. El batec és quelcom que s'atura, donant pas a un lament que brota de les entranyes. Antany, quan era jove, quan era innocent i tot em semblava susceptible a ésser millorat, vaig haver de traçar un mapa per a dues persones que es perderen dins meu. Jo i la meva ombra. Les promeses de vides millors sempre acaben amb la percepció que un ha cregut durant tota l'existència en una mentida. Tants mots per dir coses tan simples. I aquesta necessitat irrefrenable de llegir poesia. I aquesta pròpia desconeixença.

Quédate conmigo este día y esta noche y poseerás el
origen de todos los poemas,
poseerás lo bueno de la tierra y del sol (aún quedan
millones de soles),
no cogerás ya las cosas de segunda o tercera mano,
no mirarás más por los ojos de los muertos,
ni te alimentarás con los espectros de los libros,
tampoco mirarás por mis ojos, ni de mi mano recibirás las cosas,
a todo el mundo has de oír y por ti mismo filtrarás las
cosas.

Walt Withman